Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Alegria, que és Festa Major / Com cada any hem de matar el pollastre / I posar xampany dins el porró / Canviarem l’aixada pel pendó / Que avui és Festa, Festa Major”. La Trinca, 1970.
Aquest cap de setmana és la Festa Major de Terrassa i, com és natural, després de tantes restriccions, tenim moltes ganes de celebrar-la. Ho hem de fer amb alegria, però també amb civisme, perquè una cosa no està renyida amb l’altra.
Si estimem la ciutat, l’hem de cuidar, és el lloc on vivim, on creixen els nostres fills i nets i ells l’estimaran i en tindran cura si nosaltres, els adults, amb el nostre exemple els ho ensenyem. A la nostra ciutat hi ha papereres a cada pas, per tant, quan tirem els papers, gots, llaunes a terra ho fem per pura deixadesa. I aquesta ciutat que ha lliurat mil batalles per sortir de la grisor tant de l’època de la dictadura com del fum de les fàbriques, aquesta que tant els avis com els pares ens van ensenyar a estimar, cuidar i millorar, no mereix, ni els seus habitants tampoc, que després d’una celebració quedi denigrada amb muntanyes de deixalles als carrers. Deixalles que no tan sols fan mal als ulls, sinó que, sobretot ara amb la calor, són un bon caldo de cultiu de bacteris, fongs i un lloc atractiu per als animals feréstecs, porcs senglars, serps, rates, etc. A part dels ensurts que la seva presència ja dona als vianants, també són portadors de malalties a través dels seus paràsits.
Tinc uns records fantàstics de les festes majors de la meva infantesa i va ser durant l’època grisa i de dictadura. Ara bé, tant els pares com els avis procuraven que els infants gaudíssim oblidant la grisor dels temps, i en acabar, com un joc més, recollíem i deixàvem el carrer net. Traumes infantils? Cap!
Per a aquests pares, avis, per als infants i per a la gent malalta que necessita descans, vull demanar també una mica de sensibilitat i civisme. Quan es torni a casa després de gaudir de la festa, anem parlant o escoltant música, no cal que tothom ho senti. Feu-ho per tots. Sí, per vosaltres tambe. Recordeu la dita: “Tal faràs, tal trobaràs”. Doncs és ben certa! I, com deia Bob Marley: “El respecte d’un acaba on comença el respecte de l’altre”. Jo soc una enamorada de la meva terra i és per això que em fa il·lusió compartir amb vostès què sento per aquest preciós racó on he tingut la sort de néixer, créixer i tornar-hi per gaudir-ne tant com pugui mentre pugui!
“A Terrassa”
Jo soc d’un poble gran
que alguns en diuen ciutat,
on no s’han perdut les maneres
que fan tan proper el veïnat.
Guardo records de revetlles
I festes majors al carrer.
Amb sopars de germanor
de tot el barri sencer.
Jo soc d’un poble antic.
Jo soc d’un poble modern.
Un poble alegre i actiu.
Un poble seriós, treballador.
Fundat pels romans
amb el preciós nom d’Ègara
sobre l’ibèric d’Ègosa.
Mireu si n’és d’antic el peu poble.
Un bocinet de terra que té de tot,
té la Mola i el Montcau,
la serralada de l’Obac
i les misterioses fonts dels Caus.
Rovellons i rossinyols.
Ous de reig i fredolics.
Múrgoles i carlets,
Ens regalen aquests indrets.
Des de la Mola veiem el mar,
Mallorca i els seus voltants.
Fins i tot respirem Montserrat
tot veient capvespres daurats.
Soc d’una terra de telers i,
de petita, al seu ritme m’adormia,
i, les sirenes de les fàbriques,
de bon matí ens despertaven.
Fàbriques que són ara museus,
botigues, bars o escoles de ball.
Terra d’orgulloses xemeneies
que ja no fumegen i tenen encant.
Preciosa arquitectura modernista
la Masia Freixa, l’Escola Industrial,
les cases Alegre de Sagrera, Baumann
o, el Parc de Desinfecció.
Es conserven ben cuidats
edificis de més de mil anys
com, la Seu d’Ègara
o, la Torre del Palau.
Terra on, edificis de trist record
són ara puntals de goig,
han passat d’acollir malalts
a ser escola de cinema i audiovisuals.
Serà perquè som catalans
què, d’entre el treball de cada dia
traiem les petites alegries
i fem de l’amistat la nostra guia?
Poble ple de cultura on música i art
són valuosos estendards, cinema, teatre,
música, de la genial Cova del Jazz,
a la fantàstica Fira Modernista.
De sempre terra d’acollida
de milions d’immigr ants,
des dels Ibers als Romans,
des de xinesos a africans.
Terra que lluita, per donar vida
a tot aquell a qui estima,
i té un cor tan gran que, estima
el d’aquí i, el que hi arriba.
I així com es diu que hi ha
mares, maretes i marasses,
El meu poble no és una terra
ni una terreta, és una Terrassa.
