Salvador Cardús i Ros
Dimarts passat, el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, va ser a Terrassa per exposar amb detall en què consisteix i com es prepara el Pacte Nacional per la Llengua.
Va donar molta informació, i va convidar a participar-hi individualment i col·lectiva. I va demanar a les institucions –particularment la municipal– que animessin els ciutadans a ser-hi presents.
Del Pacte no en diré pràcticament res. El secretari va insistir molt en el caràcter “deliberatiu” del procés i, certament, és millor deliberar que no pas sumar opinions plenes de prejudicis. Em queda la recança de si el tema de la llengua, a Catalunya, ja no està hiperreflexionat i sobredeliberat i, per tant, si no ens hauríem pogut estalviar l’any de demora que el Pacte afegeix a la urgentíssima presa de decisions. El resultat de tot plegat ens ho dirà.
Ara bé, d’allò que sí que vull parlar és de poder. Del poder lligat als usos de la llengua catalana. Perquè més enllà de les bones idees per a fer bones polítiques, el problema que tenim en aquest país és de poder. Necessitem millors lleis, indubtablement. Però el gran problema és que no tenim capacitat coercitiva per fer complir les que ja tenim.
Només cal fer una passejada pels carrers de Terrassa per adonar-nos que molts establiments es passen pel clatell les actuals normes de retolació. I el mateix a l’etiquetatge o a les cartes dels restaurants. La llei existeix. Les normes municipals hi són. Però no es té capacitat per fer-les complir. I no és una qüestió de si es tenen prou inspectors. Bé sigui per manca de convicció, bé sigui per evitar conflictes que podrien tenir repercussió electoral negativa, la qüestió és que la llei no es compleix. I quan la gent sap que l’incompliment no té conseqüències, es perd el respecte a la norma, a l’autoritat i a allò que hauria de ser matèria de protecció: el català.
De fet, que ara calgui un Pacte Nacional per la Llengua significa que aquests darrers anys les administracions han estat dormint a la palla a l’hora de garantir els drets lingüístics dels catalans. També és cert que els mateixos catalanoparlants s’han estat deixant prendre la llengua per inconsciència o desídia, per no dir covardia. Però, com deia el secretari de Política Lingüística, entre uns i altres la llengua s’ha anat “desoficialitzant” i se n’ha deixat de veure la necessitat. Fins i tot ha acabat fent nosa entre molts catalanoparlants, incapaços de mantenir la seva pròpia llengua només que es trobin davant del dubte de saber què parla qui tenen davant. Quantes vegades no hem vist situacions –aquesta mateixa setmana ho he viscut en una farmàcia– en què dues dependentes catalanoparlants, que amb els clients parlaven català, entre elles es passaven a l’espanyol sense ser conscients que es feien còmplices d’un genocidi lingüístic?
La substitució lingüística, en una situació de dependència colonial com la nostra, és difícil d’aturar. Francesc Xavier Vila, per transmetre optimisme, va explicar el cas de l’italià estàndard, que abans de la seva unificació política era una llengua que només parlava un 2,5% de la població, però que ha acabat sent parlat per tothom. És cert. Però es va oblidar de dir que això va ser un objectiu d’Estat, cosa que aquí, de moment, no tenim. El futur del català, en definitiva, dependrà del poder que porti associat.
(Per cert: el lector ja es devia adonar que enguany no farà 40 anys de la riuada, com deia erròniament l’article de la setmana passada, sinó 60).
