Joan Boldú
La llibertat és una tensió permanent entre dos pols, l’un objectiu, subjectiu l’altre. Objectivament, no soc lliure, penso jo; però, subjectivament, necessito ser lliure, creure en la llibertat, lluitar per ella i exercir-la.
Objectivament, la llibertat és una il·lusió, per això no em faig il·lusions; però, subjectivament, sento dins meu l’anhel de llibertat.
La capacitat d’elegir és la base de la condició humana, ens diferencia de la resta d’éssers vius i és l’instrument que fa de la llibertat el motor de l’acció humana. Els éssers humans no podem triar entre ser lliures o no ser-ho. Estem programats per a la llibertat en el sentit que ens veiem forçats paradoxalment a prendre permanentment decisions. Afirma Jean-Paul Sartre que existir és elegir, és l’imperatiu d’assumir les nostres pròpies accions, és la necessitat d’optar entre les diverses opcions que apareixen en tot moment. Quelcom semblant expressa Soren Kierkegaarg, quan diu que la vida consisteix a elegir, que aquesta és la forma com es va desenvolupant la nostra existència: les nostres eleccions conformen i mostren qui som a través d’allò que elegim i d’allò que renunciem. Ser lliures ens permet escollir entre dues o més opcions, de vegades racionalment, valorant les alternatives, de vegades inquiets, dubtant, perquè observem les múltiples opcions, sabem de la tensió entre els “pros” i els “contres” i que tota elecció implica una renúncia. Podem escollir entre diferents opcions, sí; però, en general, les opcions a triar en el decurs de la vida ja ens venen donades, no les elegim.
L’experiència ens confirma que la llibertat inquieta la societat. Per això ha inventat tècniques de control de l’espai i del temps: a la família, a les relacions amb els altres, al barri, a la feina, a l’escola, a la cultura, etc. Prefereix individus conformistes, submisos; no individus inconformistes, rebels. La llibertat causa també temor a l’individu, el qual es troba davant de si mateix, dubtant, davant de la possibilitat d’elegir i experimentar el pes de la responsabilitat, de les conseqüències dels seus actes davant dels altres. Potser la majoria dels individus creuen que són lliures. Tanmateix, la creença en la llibertat s’assembla a una “il·lusió” –idea i creença que hom pren com a reals sense que s’hagi parat a comprovar si ho són o no–. L’època, el temps, la història, la geografia, la cultura, la família, l’educació, la societat, la genètica, l’atzar, certes circumstàncies com les guerres, pandèmies, desgràcies naturals, etc. formen un determinisme/un condicionament, del qual és impossible fugir. Tot això té molt a veure amb la conformació de la identitat personal, el sentit de la qual, tanmateix, et dona la il·lusió que som amos de les nostres idees i pensaments i, conseqüentment, les decisions que prenem emanen de la pròpia voluntat.
Expressava l’economista Amartya Sen (“Racionalidad y libertad”) que la llibertat real és la capacitat efectiva de l’individu d’elegir la seva vida. Ara bé, aquesta llibertat, penso jo, s’assoleix només si l’individu està proveït dels recursos necessaris. No podem oblidar el pes feixuc i dramàtic dels determinismes, els condicionaments, les servituds: un ésser humà pot estar sotmès a la necessitat de viure per sobreviure, és a dir, de treballar sense tenir assegurada una vida digna. Viure per sobreviure degolla la llibertat. Pensem en la quantitat ingent d’éssers humans d’arreu del món que només han pogut/poden viure per sobreviure en les pitjors condicions i preguntem-nos si han pogut/poden elegir la seva vida, si se senten lliures.
En general, els éssers humans disposem d’una llibertat mínima i suportem obligacions màximes. Molts individus estan summament determinats pel seu medi i la seva llibertat és igual a zero. Altres, en canvi, han rebut la visita de la fortuna i troben més ample el camí de la seva llibertat perquè els condicionaments als quals han hagut d’enfrontar-se són lleugers. Els dos casos exemplifiquen que la llibertat existeix en dosis diferents per als individus: totalment o gairebé inexistent per a molts, força important per a altres.
