Josep Ballbè i Urrit
Avui, un munt d’alumnes acaben el curs escolar. Ací, pretenc fer una reflexió sobre els termes “evolució” i “gradualitat”.
El primer dels dos és un procés orientat a una millora progressiva. El segon incideix en el fenomen progressiu del canvi. Arran de tot plegat, a les portes d’unes vacances escolars massa llargues, se’ns planteja sibil·linament l’enèsima reforma del sistema educatiu. Mai no he pogut entendre tantes variacions en un tema cabdal. Cada canvi de signe polític genera el sacsejament de la llei del sector.
Amb aquesta modificació, es rebaixa l’exigència per passar de curs, d’acord amb el nombre d’assignatures suspeses. S’incorporen nous continguts emocionals. Es readapten els continguts de matèries com la història. La filosofia ja no és obligatòria a l’ESO. Llavors, em pregunto si la qualitat millora realment. Em permeto el benefici del dubte. No deu ser que la fita cabdal cerca atorgar el pas de curs a gairebé tothom i regalem títols?
Crec que el nivell de gran part de l’alumnat no acredita més assimilació de continguts. Això podria explicar el fracàs escolar en l’etapa universitària i la manca de base en la incorporació al mercat laboral. L’esglaó que s’ha d’escalar, en un entorn social cada cop més tecnificat, esdevé massa complicat/feixuc. Ningú no pot pas donar allò que no té. “That’s the question”. Per això, veure desfilar –al llarg dels darrers 10 anys i sense haver signat un gran pacte global d’educació– ministres del perfil dels Wert, Méndez de Vigo, Celaá o l’actual Pilar Alegría no genera cap mena d’il·lusió o trempera de cara a millorar resultats dels usuaris del sistema, amb èxit.
La llei de gradualitat marca pautes teòricament orientades a anar introduint canvis qualitatius i quantitatius pel que fa a un bon resultat final. Mentrestant, però, amb un mercat laboral cada cop més convuls i complex, res no sembla indicar que el tema es trobi gaire ben enfocat. Tot plegat es veu com molt vulnerable. Unes taxes d’atur totalment incontrolades, unes ràtios personals de preparació dubtoses i un menor rigor a aplicar uns mínims de nivell acadèmic em fan caure en un pessimisme immens. Justament per aquest motiu, m’ha dolgut molt haver de triar –com a títol d’aquesta columna– una dita prou eloqüent. Oferir progrés on no hi ha evolució sòlida és una quimera.
