Salvador Cardús i Ros
L’alcalde de la ciutat, Jordi Ballart, aquesta setmana ha presentat un projecte -més aviat, és una declaració d’intencions lligada a una petició d’ajuda europea- per tal “renaturalitzar” les rieres que travessen Terrassa.
Pel que llegeixo, es tracta d’una proposta a força llarg termini –per a l’horitzó 2035-2040– i sense massa concrecions, vist que es considera que les intervencions s’han de sotmetre a debat públic i que totes les solucions encara estan obertes.
No cal dir que actuar sobre aquestes rieres que tenen cinc quilòmetres de longitud dins la ciutat, és una molt bona idea. I encara que resulta sorprenent que es faci un pressupost de 9 milions per a uns primers trams sense saber què s’hi ha de fer, benvinguda sigui la iniciativa.
Però cal ser conscients que les incerteses sobre el projecte són enormes. N’és un símptoma que quan aquest diari ha demanat l’opinió de dos bons experts com Josep Lascurian i Pere Montaña, tot i parlar de rieres, no es mullen -perdoneu l’acudit fàcil- en cap direcció. Per un, cal innovar, i per l’altre cal una visió àmplia. I amb relació a la taula rodona que va precedir la presentació d’intencions, diria que estem igual. A més, s’entén la comparació amb el que va ser el soterrament de les vies de Renfe o l’enjardinament del parc de Vallparadís, però cal acceptar que aquells projectes eren molt més i concrets i visualitzables i poc o gens discutibles.
Tanmateix, el que m’ha sorprès és que de la voluntat d’urbanitzar les rieres, se’n digui “renaturalitzar”. Ho dic perquè renaturalitzar seria tot el contrari de voler-les urbanitzar, fer-ne espais de passeig, regular tecnològicament les possibles rierades, cobrir-les parcialment… A mi m’agradaria més, perquè penso que seria més ajustat a la realitat, que es parlés d’“humanitzar” les rieres, en coherència també amb les intervencions a la taula rodona de dimarts passat. Ho dic en el sentit de fer-les accessibles a usos cívics urbans, de domesticar-les davant de l’accentuació de previsibles aiguats dels quals advertia Francesc Mauri, de preveure l’impacte sobre la resta de vida urbana com suggeria Jon Togores. Fins i tot, caldria pensar en com convertir aquestes actuacions en l’oportunitat de redimir el mal record -encara viu com deia Pep Sánchez- de la tràgica riuada de 1962 -enguany farà 40 anys!-, creant algun espai d’alt valor simbòlic que el convertís en lloc de memòria per als qui la recordem i per a les futures generacions.
És important aquesta qüestió dels noms, de com en diem de les coses? Jo crec que sí. Sobretot, pels implícits que porta cada paraula. “Renaturalitzar” voldria dir tornar a fer “natural”. I tot que una certa retòrica ideològica ens vol fer creure que la naturalesa és moralment millor que la vida en societat, cal reaccionar-hi radicalment en contra. La naturalesa, precisament, són les riuades. I fer una ciutat a la vora de les rieres, és domesticar aquesta naturalesa que actua sense cap valor moral, perquè no té consciència. I posar gespa o plantar arbres a la riera, no és naturalitzar-la, sinó artificialitzar-la.
En canvi, humanitzar vol dir exactament, domesticar-la a favor dels principis morals que creiem principals: que la llera sigui un espai de convivència pacificada; que la riera eviti fer mal; que faciliti la vida dels barris que queden dividits… En definitiva, cal humanitzar les rieres per poder humanitzar la ciutat.
