Josep Ballbè i Urrit
Avui, fa mig any que es presentava –a l’Ateneu terrassenc– el llibre “Club del Mar-CRIS Terrassa. 50 anys d’història. 1968/2018”.
La pandèmia va posposar-ho, sense poder ofegar, però, l’embranzida i la il·lusió dels seus promotors. Ens ofereix 311 pàgines, editades i il·lustrades amb molta profusió (600 fotografies). Reviu les activitats i, fins i tot, la dèria d’un grup d’egarencs, aficionats al submarinisme. Una passió endegada des d’un sentiment de companyonia i forta amistat, orientada després a fundar “el Club del Mar”. Tot plegat diu molt i molt de la seva estima pel mar i allò que l’embolcalla.
Amb pròleg d’en Guillermo Álvarez (president de la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques) i epíleg d’en Vicenç Villatoro, la coordinació va ser obra d’en Sebastià Mas, Fermí Estragués i 19 coautors-socis destacats de l’entitat. La presentació anà a càrrec d’Eliseo Vila, Jan Baca i Josep Quera. Abasta un estol prou ampli de punts no tan sols marítims. També històrics, mèdics, esportius i de salvament i recerca.
La seva història palesa una perfecta simbiosi entre inquietud i rauxa sentida envers l’element aquàtic. Això acredita un mèrit extraordinari del col·lectiu, que cal valorar en justa mesura. No només per l’obvietat que Terrassa no té mar. Alhora perquè, des dels inicis, van convertir aquella trempera en una activitat social oberta a tothom, orientada a la cultura, al gaudi i al coneixement rigorós en qualsevol vessant.
Tibant d’una cita textual del mateix Jan Baca, “el Club del Mar ve a ser una història profundament humana d’amistat. Nascuda i bastida a partir d’una relació amorosa amb el mar i uns illots: els Columbrets”: arxipèlag i reserva natural que es troba a 50 quilòmetres del cap d’Orpesa, a la costa de Castelló de la Plana. Extensiu, tanmateix, a Cadaqués, el Cap de Creus i Cala Bassa d’Eivissa. És en aquests indrets on aquesta colla d’enamorats del mar començà a descobrir tots aquells valors que ens fan prosperar comunitàriament.
“La mar mai no diu prou”, com diu l’adagi. Només captiva, encisa i demana dedicació. Des d’ací, reconec sentidament la vàlua i la força d’una tasca encomiable. D’una banda, la dels socis fundadors. De l’altra, la terrible “gruada” d’unes 2.500 hores de feina als que han “parit” el llibre: per a mi, una obra d’art. El mar mai no es mou sense vent. En aquest cas, el vent el configuren tots ells. Per molts anys!
