Josep-Maria Font i Gillué
A Terrassa, a finals del 1963, Pere Puntí i Antoni Donadeu acompanyats de l’escolapi Ramon Maria Nogués, consiliari de l’Agrupament Escolta Guillem de Muntanyans, van voler conèixer de prop l’espiritualitat del Germà Carles de Jesús.
A Farlete a l’Aragó hi havia el noviciat dels germanets i hi van anar. Més endavant hi tornaren i feren un recés a la cova ermita de Sant Caprasio on els novicis anaven periòdicament a “fer desert”. Eren dies de silenci, de lectura, meditació i pregària.
A finals dels anys seixanta del segle passat, entre els escoltes terrassencs més grans, l’anomenat clan, que acomboiava en Martí Ros també se’ns va desvetllar l’interès per Foucauld. Érem vuit joves escoltes, jo entre ells, que moguts també pel seguiment de Jesús de Natzaret ens vam voler endinsar en l’espiritualitat del Germà Carles de Jesús. El 1966, vam anar a passar uns dies de convivència, silenci, pregària i lectura a Farlete. Tots cercàvem donar més sentit a la nostra vida. Simultàniament, descobrim el benedictí monjo-ermità Estanislau Maria Llopart a l’ermita de la Santa Creu, sobre el monestir de Montserrat. Els escoltes sempre vam trobar la porta oberta al monestir i recordo d’aquells anys al també monjo benedictí Basili Maria Girbau i al sempre rialler germà Esteve Palenzuela que també ens va empènyer a conèixer l’ermità que descalç ens rebia amb una doble abraçada.
Aquest grup va anar creixent amb la incorporació de nous membres i noies que esdevingueren xicotes primer, esposes després fins a arribar a ser cap a una vintena, nombre que feia difícil trobar-nos i menys a les cases, com ho fèiem, això va fer que ens dividíssim en dos grups que periòdicament ens trobàvem per compartir, pregar, fer silenci i revisar la nostra vida. Sempre acabàvem amb la pregària de l’abandó. Vam organitzar moltes trobades, entre elles una convivència al carrer Sant Valentí i un altre a les Fonts. Tots les recordem com a moments importants en la nostra vida i les anècdotes i records després de seixanta anys, són ben presents. Uns pocs van abraçar la vida religiosa: un la de germanet, dos feren vida eremítica un parell d’anys a les Guilleries, després monjos a Montserrat, per finalment fundar una comunitat al Masblanc (Osona), on -al llarg de trenta anys- van acollir a centenars de nois i noies joves i no tant que cercaven resposta als interrogants que tenien sobre el sentit de llur vida amb afany de retrobar-se i mantenir la seva vida en l’esperit de l’Evangeli de Jesús.
La resta anàvem seguint el nostre camí, al redós de la parròquia de la Sagrada Família, on ens sentíem ben acollits i participàvem en el culte i les activitats. Alguns anàvem a Montserrat a veure a l’ermità Pare Estanislau. Altres, els més, es van casar i han tingut fillada que els han donat nets. Altres: Joaquim Cardellach, Montserrat Portero i Maria Lluïsa Grimalt, ens han passat al davant i són al Cel.
Jo vaig connectar amb el Seminari Conciliar. A la Diòcesi de Barcelona hi havia uns quants nois, que provinents del món del treball i atrets pel testimoni dels capellans obrers de França, ens plantejàvem ser preveres. El Seminari entre altres raons, la creixent manca de capellans, ho va estudiar i posar en mans del vicerector Ramon Prat que va elaborar un pla de formació, una mena d’accés a la universitat per a majors de 25 anys, que a la diòcesi es coneixia com a acadèmia Prat. La formació incloïa filosofia i teologia i trobades dels candidats en caps de setmana, Setmana Santa, entre d’altres. Tots continuàvem vinculats a les nostres parròquies, alguns encara avui, que alimentaven la nostra vida de fe. En acabar aquest pla de formació vaig ser ordenat prevere a Sant Cristòfol de Terrassa on després de catorze anys de servei em vaig enamorar de la meva esposa. Abans de prendre la decisió vaig voler seguir les passes de Foucauld a Algèria durant 40 dies (1987/88). Una experiència inesborrable per a mi tot i la dificultat d’anar sol, travessar amb transport públic, de Nord a Sud tot el país militaritzat i amb perills encara avui. L’estada als diferents indrets on va ser Carles de Jesús a Béni Abbès, Tamanrrasset i a l’ermita de l’Assekrem al desert de l’Hoggar a 2680 metres d’altitud en ple desert els recordaré tota la vida, també al bisbe Jean–Marie Raimbaud “el bisbe de la bicicleta” com el vaig batejar, amb qui vaig conversar llargament. Finalment i en tornar, després d’una estada a Solius, vaig decidir demanar la dispensa a Roma -en un moment de portes tancades davant la fugida de milers de capellans arreu del món- que no em va ser concedida fins al cap de deu anys.
La vida ha estat llarga i penso fructífera, cadascú fidel a la crida del Senyor que hom ha interpretat amb sinceritat i emotivitat. Sempre hem procurat restar al servei dels altres i de Déu. Avui ja fa anys que estem tots jubilats i uns més que d’altres seguim els vaivens del món i de la mateixa Església, no ben bé tal com l’havíem albirat aquells anys del Concili.
Catalunya, malgrat tants esforços i dolor tampoc és el que pensàvem que seria. Fem el mea culpa per la part alíquota que ens correspon i en demanem perdó i misericòrdia. Malgrat tot no volem ni podem defallir, seguim en l’esperança d’un Cel Nou i una Nova Terra a nivell mundial i de Catalunya, malgrat que la dita “no hi ha mal que duri cent anys” en el cas de Catalunya, no es compleix. I que Déu hi faci més que nosaltres!
