Josep Ballbè i Urrit
El 15 de juny del 1977 van tenir lloc –al país de la pell de brau– les primeres eleccions lliures des del temps de la segona república (l’any 1936).
Avui, es compleixen, doncs, 45 anys d’aquell fet. Sovint arribo a pensar que no han canviat gaire les coses. Una trepa de polítics excessiva omple el panorama. Per tant, tinc el dret a creure que això de ser-hi no ve a ser altra cosa que una moma, a la mida de quatre vividors. Sense citar cap cognom concret –tots en tenim uns quants “in mente”–, són molts aquells que viuen divinament. Sense gaires escarranxades i no fotent ni brot, des de temps immemorial. Quan dic això, tant penso en clau espanyola com catalana. Tant se val!
Els agrada –més que als bocs la llet– fer discursos ampul·losos en un format de xerrameca buida/barata i anar fent. Cada dos per tres, xuclen càmera en platós de mitjans audiovisuals o fer “meetings”. Un exemple plàstic el veiem en el circ de les eleccions andaluses del pròxim diumenge. Apel·len sempre a tòpics com el famós estat de dret, la igualtat d’oportunitats i altres conceptes híbrids. Cansen un munt i avorreixen tothom, rodejats en tot moment per un nodrit grup de “palmeros” que els riuen totes les gràcies. Au va!
Bona part del retorn al passat la tenim en els casos de corrupció, començant pel del rei emèrit i el de Jordi Pujol. També dels tripijocs –a les institucions del país– dels dos grans partits polítics de l’arc parlamentari. La manca d’entesa entre ells ha comportat l’alça espectacular d’opcions feixistes i ben ultradretanes. L’intent de resoldre i aclarir algun nyap s’ha tapat sempre a força d’emprar la dita de l’“avui per mi i, demà, per tu”. Sumant-hi el recurs fàcil a la immunitat parlamentària, la prescripció dels delictes, la presumpció d’innocència, la disciplina de partit o la conjuntura internacional… “Qui dia passa, any empeny”. Amb mesades, en alguns casos, de més de 7.000 euros, qui vol deixar la trona? Ni Déu!
Quan topen davant la més mínima dificultat, recorren a excuses barates: que si la guerra d’Ucraïna, els serrells de la Covid-19, l’increment del preu de l’energia o allò que calgui. Es van tapant llurs vergonyes olímpicament. Alhora, solen amagar una manca de capacitació suficient per al càrrec que ocupen. Per això parlava d’improductivitat al títol. Raó de més, doncs, per afirmar que jo passo de celebrar aquest aniversari. Lamentant-ho molt, a hores d’ara no trobo una sola figura política que em faci el pes. Ben trist, oi?
