Joan Boldú
Els afectes –sentiments, emocions i passions– governen el món. D’aquí el perill de manipulació de l’art de la seducció aplicat a tots els àmbits de la vida de les persones: política, religió, esport, consumisme, etc.
El segle XXI és testimoni de la voracitat d’irracionalitat si pensem, per exemple, en els diferents grups de “negacionismes” i fanatismes que proliferen arreu. Certament, hi ha un munt de persones que prefereixen el cor al cap, el ventre al cervell.
L’experiència emocional dels integrants d’un grup, tribu o massa oscil·la dins d’uns llindars que van de l’alegria al fanatisme passant per l’eufòria, si s’assoleix l’objectiu comú, l’èxit; o de la tristesa al fanatisme passant per la ira, si no s’assoleix, si hi ha fracàs. El grup, la tribu o la massa estan formats per individus units per uns mateixos objectius i nodrits per uns sentiments comuns, no per raonaments. Els afectes són com un corrent que flueix dins d’uns marges mentre es viuen amb mesura. Ara bé, si la seva experiència és desmesurada, aquest corrent augmenta de volum, flueix sense canalització, sense rescloses legals o morals que actuïn de llit, surt de mare i ho enaigua tot; conseqüentment, l’alegria es torna eufòria desmesurada que acaba en fanatisme o la tristesa en ira i en fanàtica violència.
El fanatisme necessita d’una ideologia o institució amb la qual se sent plenament identificat i que transcendeix l’individu. Els fanatismes solen ser religiosos, polítics, esportius, musicals, de “marca, etc. Afirma Amos Oz a “Contra el fanatisme” que el síndrome del segle XXI és l’ascens del fanatisme, la definició més comuna del qual és:” apassionament i tenacitat desmesurada en la defensa de creences o opinions, especialment religioses o polítiques”. El terme fanàtic procedeix del vocable llatí “fanus” que significa “ de o pertanyent al temple”, un devot. El fanàtic expressa les emocions i les passions d’eufòria, tristesa o ira d’una forma extrema: crida, insulta davant de l’èxit o el fracàs. Té, el fanàtic, un lligam incondicional a una causa sense límits ni matisos fins a l’extrem d’actuar amb summa violència. El fanàtic necessita l’eufòria que li causa el seu equip de futbol, la seva religió, el seu partit polític, el seu grup de rock, la seva “marca”, etc. Abdica de la raó lògica i crítica, ataca al qui considera el seu enemic. És el que s’esdevé a les baralles entre les tribus d’equips rivals, entre grups religiosos, entre grups polítics intolerants. El fanàtic és dicotòmic: només veu blanc o negre, pateix una estranya ceguesa, no percep la gamma dels grisos.
Com he dit més amunt, el fanatisme es dona a diferents àmbit de la vida. Tots coneixem els grups ultres de futbol, fanàtics que contaminen tot el que envolta el món de l’esport: es basen en l’odi contra l’altre, transformen les celebracions en caps de batalla, i tot per un equip, una samarreta, uns colors. Coneixem també el fanatisme religiós manifestat per un fervor desmesurat que duu a la incapacitat de tolerar la diversitat religiosa i el fanatisme polític, basat en una defensa extrema d’una ideologia, en una passió sense límits per un partit. La manca de racionalitat pot arribar a tal extrem que, per fanatisme, una persona mata a una altra. Hi ha un altre tipus de fanatisme, del qual se’n parla poc, però que ha sorgit amb força al segle XXI: el de les “marques”. Cito només un exemple. Cada vegada que Apple col·loca al mercat equips dels nous iPad, milers de consumidors se situen davant dels seus App Stores per a comprar el telèfon intel·ligent o la Tablet recents posats a la venda. La fam extrema, per allò “nou” i per ser el “primer” en posseir el producte origina una tumultuosa “bogeria” i un fort “fanatisme”: les llargues cues no dissuadeixen els seus fans consumidors, ans són un al·licient encara més seductor per a perseguir la “marca”.
El fanatisme pinta la realitat no com és, sinó amb els colors dels seus sentiments, emocions, passions i fantasies i cau esclau de l’engany col·lectiu. L’adhesió incondicional a una causa i l’obligació de ser fidel al grup anul·len el realisme i el sentit comú, un valor força escàs.
