Josep Ballbè i Urrit
Aquest dijous, es va acomplir una dècada del bunyol del rescat bancari espanyol.
Emparant-se en els suggeriments de Brussel·les, es cobriren l’esquena amagant el seu profund grau d’inhibició en la matèria. De qui depenia –sinó del govern– el control del sistema bancari (55 bancs i caixes, llavors) per haver deixat que la metàstasi s’escampés d’aquella manera? Cal recordar que cap alt càrrec del Ministeri d’Economia, Banc d’Espanya o Conselleria de Finances de la Generalitat no va ser destituït pel nyap immens que suposava.
Es va sol·licitar un rescat als socis comunitaris, a través d’una línia de liquiditat en què la “màniga ampla” va comportar 66.000 milions d’euros d’ajudes al sector. Com a contrapartida, es va aprovar una pujada d’impostos espectacular. Es van congelar les pensions. Es van retallar les prestacions d’atur. Es van retallar dràsticament plantilles dels sistemes sanitari i educatiu… Visca el desgavell i anar-hi anant!
D’aquella morterada només se’n van rescabalar una tercera part. La resta, es dona oficialment per “perduda”. Mentrestant, però, al poble… que el bombin! Quins pebrots!
A la pràctica, l’obra social de les antigues caixes d’estalvi “va passar a millor vida”. En aquest punt, em ve a la memòria una cita del gran Martin Luther King que hauria de colpir i trepanar el cervell dels nostres dirigents: “Un poble que gasta més diners en armament que en programes socials s’apropa a la mort espiritual”. Paral·lelament, però, ací citaria quatre cognoms nefastos en tot l’entrellat: Luis de Guindos, Rodrigo Rato, Christine Lagarde i Elena Salgado. Tots ells van veure “reforçat” brutalment el seu sarró. Això sí, ningú no els va recriminar res i es van tapar barroerament llurs “vergonyes”.
L’entrellat requeria una sacsejada tsunàmica, de cara a garantir la pervivència del sistema. Tanmateix, penso com Oscar Wilde, quan deia: “El cinisme rau a veure les coses com són. No com es vol que siguin”. No em traurà del cap que se’ns van amagar un munt de cartes.
Ningú. Ens van aixecar sarcàsticament el coll de la camisa. Tot es va fer maldestrament i encara en paguem les conseqüències.
En conseqüència, mentre no se’m demostri el contrari, el cinisme és l’expressió d’una brutalitat extrema. Arribats a aquest punt, ja els està bé que “la classe sobrera” tan sols tingui dret a la rebequeria.
