Rosa Ferrer
“Hi ha coses que mai comprendré, ni en aquesta vida ni en una altra”, Albert Einstein. No hi puc estar més d’acord.
És per això que utilitzaré la lletra la cançó “Contra la por” que en Raimon va escriure l’any 1968 que diu:
“Anem dient les coses pel seu nom!/ Si no trenquem el silenci / Morirem en el silenci /Contra la por és la vida / Contra la por és l’amor / Contra la por som nosaltres / Contra la por sense por”.
Doncs sí, anem dient les coses pel seu nom, per treure’ns les pors de sobre.
La setmana passada començava amb les maduixes, aquesta la començaré amb les cireres, què hi farem si m’ho serveixen en safata de plata.
Titular de la notícia del dia 1 de juny: “El gran perill de menjar cireres: seriós avís dels experts als catalans”, caram, vaig pensar, deu ser un atac terrorista amb cireres? No, i ara, sembla que una petitíssima part de la població pot tenir algun tipus d’al·lèrgia a les cireres, ara bé, tan sols els catalans? I és clar que no! Per què ho titulen així? Senzillament per cridar l’atenció. Quan vas llegint l’article, a part de quedar clar que parlen d’una al·lèrgia molt concreta, també s’emboliquen a parlar de tots els productes naturals que ens poden provocar al·lèrgies, i em poden ben creure que pocs se’n salven, els préssecs, les pomes, les taronges, la col, el bròquil, els tomàquets, fruits secs, llegums, etc., vaja, que si no mengem menjar porqueria, no ens en salvarem.
La segona notícia també va de cireres, és del 6 de juny i diu així: “No mengis massa ossos de cireres, o moriràs per aquesta raó”. Renoi, que no n’han tingut prou amb la pandèmia, la guerra i el virus del mico que ara ens arriba l’amenaça amb les cireres? Aquesta “tan seriosa” advertència ens la fan perquè han arribat a la conclusió que si per accident t’empasses desenes d’ossos de cirera, pots acabar a l’hospital. I si són desenes d’ossos d’oliva o d’altres fruits també, no creuen? Alerta, que també diuen que el límit perquè no et facin mal és de seixanta. Com? Què dius? Sí, ho han llegit bé. Per cert, vostès de les cireres es mengen l’os o la part carnosa? Quants ossos de cireres per accident s’han menjat? I el que és més important, esperen que broti o en anar de ventre l’eliminen?
Si no trenquem el silenci, morirem en el silenci, diu en Raimon, i no, no morirem en silenci, trenquem els silencis per dir prou, prou de missatges posant la por al cos de les persones. Les recerques estan molt bé si aporten quelcom de bo per a la gent, si serveixen per posar la por al cos, crear angoixa i acabar al psiquiatre, la veritat és que poden deixar de fer-les, d’ençà que hi ha món hi ha cireres, fruita i verdures, llegums i arbres, i si tan dolent fos tot això, la raça humana, així com la majoria d’animals, ens hauríem extingit! Torno a Einstein, que amb molta saviesa va dir: “Una perfecció de mitjans i confusió de metes sembla que és el nostre principal problema”, quanta raó tenia.
També ens van fer saber, el 29 de maig, que “El peix que menja tothom a Catalunya, però que ha estat prohibit en altres països”, creuen que els catalans som ximples? O estem predisposats a fer-nos l’harakiri? El peix quin és? El salmó, un dels considerats més sans i molt consumits, no tan sols a Catalunya, sinó arreu del món, però resulta que tant a Austràlia com a Nova Zelanda han prohibit consumir-lo de piscifactoria, com ja vaig dir la setmana passada, a Austràlia estan prohibint fins i tot el cultiu de les verdures a particulars. Que hi ha diferència entre el salvatge i el de piscifactoria, és clar que n’hi ha, el salvatge té la carn més vermellosa, més musculosa perquè no para de nedar a contracorrent, i és una mica més gustós, ara bé, tenim nosaltres rius amb salmons? No, deixant a part que és menjat a tants països, no arribarien per a tothom. El que és segur és que, encara que menys gustós, el de piscifactoria continua tenint el famós Omega-3, vitamines i minerals com el zinc i el ferro, i la tranquil·litat d’haver passat les inspeccions veterinàries que pertoquen per assegurar que ens arriba en molt bones condicions.
Res, família, a menjar tranquils que la raça humana, si ens ho permeten els articulistes, científics i comunicadors, continuarem vivint menjant aquests tan perillosos alhora que, meravellosos, gustosos i saníssims aliments.
Acabo també amb Albert Einstein: “Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’univers; i no estic realment segur del segon”.
