Marc Grau i Grau, Comissió de Justícia i Pau a Terrassa
El cas de les dues germanes d’origen pakistanès, veïnes de Terrassa, assassinades pels seus propis familiars a la regió del Punjab ens entristeix molt.
I alhora desemmascara una realitat per a molt desconeguda: els mal anomenats crims d’honor.
Aquests crims d’honor són actes de violència, que majoritàriament acaben amb la mort, comesos per membres de la família (quasi sempre homes) a altres membres de la família (quasi sempre dones) per pressuposar que han trencat o violat l’honor de la família. Excepcionalment, també el poden patir els homes, homosexualitat i apostasia en podrien ser dues raons. Mares i germanes també podrien estar vinculades en tals crims, però aquests casos són molt més infreqüents.
Tal com indiquen dades fidedignes i contrastades, com són les del Human Rights Watch, els crims d’honor no son producte d’una religió concreta, ni estan limitats a una regió específica. Es calcula que hi poden haver anualment uns 5.000 crims d’honors repartits per Àsia, Amèrica, Àfrica, i també Europa. En poden ser molts més, ja que no és senzill identificar-los. El que intenta justificar aquests crims és el trencament d’un fil invisible, l’honor, que ha sigut un valor central al llarg de la història en la majoria de territoris.
Tal com suggereix el nombre de crims, l’honor continua sent un elemental clau en moltes societats.
L’honor, provinent del llatí “honos”, és el vincle entre una persona i la societat, que es manifesta amb un codi de conducta. Per mantenir l’honor, diuen, cal seguir certes conductes.
No seguir amb el codi de conducte pot arribar a tenir conseqüències molt greus, i el cas més extrem és el dels crims d’honor. Els crims d’honor tenen dos elements que són totalment incompatibles amb els drets humans: el fonamentalisme, i la violència.
El fonamentalisme neix quan una persona se sent posseïdora absoluta de la veritat, minvant o limitant la llibertat de pensament, d’expressió i, en definitiva, d’actuació de les persones del seu entorn. Combatre el fonamentalisme és una tasca complexa, però implica necessàriament una educació i pedagogia de la tolerància i el descobriment de l’altre. Per això, ens cal temps per escoltar, llegir, parlar i mirar els altres.
La violència és l’ús de la força que busca danys físics o psíquics en una altra persona i atempta clarament contra els drets humans. Avui encara patim un excés de violència en les nostres societats. És hora de generar una autèntica cultura de pau, en què es valori la dignitat de cada persona i el respecte pels seus pensaments, decisions i, òbviament, els seus cossos. No es pot solucionar d’avui per demà, però s’hi pot treballar des d’avui mateix, fomentant una cultura de tolerància, de respecte cap a l’altre, i de pau.
