Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Deia Sòcrates: “No puc ensenyar res a ningú. Només puc fer-los pensar”. Jo, Déu ens en guardi, ni puc, ni vull ensenyar res a ningú, ara bé, tant de bo pogués fer pensar una mica.
El dia 30 de maig sortia, en un reconegut diari, la següent notícia: “Maduixes orgàniques, la possible causa del brot d’hepatitis als Estats Units i el Canadà”. “Maduixes orgàniques”, algú menja maduixes que no siguin orgàniques? Què ens volen dir amb aquest titular, que si les mengem inorgàniques són més sanes? S’imaginen vostès menjant maduixes de plàstic, de ceràmica o de guix? Jo no! Ah! Potser volien dir…, què volien dir? Potser ens ho haurien d’explicar, perquè quan mengem maduixes sempre són orgàniques. Em pregunto si faran una rectificació, encara que ho dubto molt. Cada dia em sorprèn més la deixadesa o la ignorància en la utilització de les paraules, possiblement d’aquí a pocs dies trobarem persones demanant maduixes que no siguin orgàniques a la fruiteria per por d’agafar una hepatitis.
Ahir, 1 de juny, a la portada d’un altre reconegut diari que llegeixo molt sovint i m’agrada, em va sorprendre molt el muntatge de la portada, sota la fotografia dels taüts amb mòmies de més de 2.400 anys hi havia escrit, sense pràcticament cap separació, aquest paràgraf: “Èxit mèdic en el reciclatge de fetges per a reduir l’espera per a un trasplantament”. Si el muntatge era per cridar l’atenció, valga’m Déu que ho van aconseguir. Ara bé, semblava un acudit bastant macabre; la notícia del “reciclatge” de fetges a l’article del diari ja no parlava de reciclatges, sinó de com han comprovat que si en lloc de posar en gel els fetges dels donants els mantenien en unes “incubadores” a temperatura corporal de les 12 hores que tenien de marge, poden tenir una validesa de tres dies, en cap moment a l’article es parla de reciclar, i, està clar, de les mòmies tampoc!
Poso la definició de reciclar perquè quedi més clar:
“Sotmetre materials usats a un procés de transformació o aprofitament perquè es puguin fer servir de nou: si reciclem el paper, no s’hauran de tallar tants arbres”.
“Donar una formació complementària a tècnics i a professionals perquè ampliïn i actualitzin els seus coneixements: la universitat recicla el professorat; els informàtics professionals s’han de reciclar contínuament”.
Cada dia trobem en el mercat més i més llets: llet de soja, d’ametlles, de civada, llet de coco, etc. I també augmenten aquests anuncis a tots els mitjans audiovisuals. Quan li preguntes a la gent si pren làctics, pràcticament tothom respon immediatament que sí, sovint convençuts que ho fan. I molts d’ells parlen d’aquestes “llets”, quan els expliques que no són llets, el primer que et diuen és: “Bé que ho diu a l’envàs”, o “si no ho fossin, no les anunciarien així”. No estic en contra d’aquestes begudes, en absolut, però sí de l’engany que és la seva propaganda, no són llets, sinó sucs, i no tenen res a veure amb el que és la llet. Tampoc em posaré ara a analitzar què és millor per la nostra salut. Ara bé, sí amb l’engany publicitari que porta moltes persones a creure que prenen el que no és. La llet és, segons el diccionari multilingüe (perquè no hi hagi dubtes): líquid blanc produït per les glàndules mamàries dels mamífers. Com deia Jean Cocteau (poeta): “Cal no confondre la veritat amb l’opinió de la majoria”. I cal recordar que a través de la llet materna els nous nats adquireixen, a més de l’aliment, les defenses necessàries per fer front a les possibles malalties infectocontagioses durant els primers mesos de vida mentre desenvolupen el seu sistema immunitari.
“Agafeu tot l’aire que pugueu i expireu-lo molt lentament”. Aquesta frase la sentim massa sovint, i normalment es comenta on pensem que estem fent salut, relaxant-nos, meditant, etc. Si us plau, no expireu, ni demaneu que la gent expiri lentament ni ràpidament, ja hi haurà un dia que expirarà i ben segur que ho farà al ritme que millor pugui. Demaneu que “espiri”, espirar és treure l’aire que moments abans hem “inspirat”, mentre que expirar és deixar de respirar o com diu l’acadèmia de la llengua: Acabar la vida. “Per la boca mor el peix i l’home per la paraula”, dita popular.
“Vull el meu pes en canal” aquesta contundent demanda la sento en una farmàcia i, evidentment, em va sobtar a mi i als dependents de la farmàcia, la persona que l’atenia li diu que és impossible donar-li el pes en canal, l’altre molt irritada li contesta que si no tenen la bàscula adequada se’n va a una altra farmàcia, em va mirar i en veure que somreia, em va dir: “No creu que tinc tot el dret de voler saber el meu pes en canal?”, li vaig dir que “evidentment tothom té dret a saber el que demana, ara bé, vostè sap què vol dir el pes en canal?, li vaig preguntar, “doncs el que peso de veritat”, bé, si es refereix al que pesa un cop desbudellada dubto molt que li puguin donar; la pobra dona amb uns ulls molt oberts em va dir: “Oh, és el que diuen a la ‘tele’, té un pes d’‘x’ en canal”. No calen més explicacions, la van pesar sencera i vam riure una estona. A voltes volem parlar tan i tan bé que copiem paraules sense sentit o, com aquest cas, amb un sentit no gaire desitjable.
“Per bé que es parli, quan es parla massa s’acaba sempre per dir ximpleries”, Alejandro Dumas. Cal saber què volem dir de veritat amb les paraules que utilitzem, i per això ens fa falta la filosofia i el pensament crític.
