Josep-Maria Font i Gillué
El diumenge 15 de maig van canonitzar a Roma el beat Eugène-Charles de Foucauld i Pontbriand (Estrasburg-França 15.9.1858-Tamanrasset-Algèria 1.12.1916). Qui va ser aquest personatge?
Va quedar orfe als 6 anys i va dependre sempre de la seva aristocràtica família vinculada a l’estament militar. Va rebre una bona educació i, seguint l’exemple de l’avi patern, que se’n feu càrrec, el 1876 entra a l’Acadèmia d’Oficials de Saint-Cyr i a la de cavalleria de Samur. Acabats els estudis militars, el seu avi morí i li deixà una gran fortuna, tenia 20 anys. Ens diu: “Dormo molt, menjo molt i penso poc”. El 1880 l’envien a Sétif (Algèria), d’on és acomiadat pel seu mal comportament. El 1881, en saber que el seu regiment anava a Algèria en missió militar especial –quin ressò té això avui enmig de la guerra Rússia-Ucraïna– abandona l’exèrcit. El 1882 el jove vescomte –que el 1888 va cedir els seus títols i béns a favor de la seva germana– prepara i dirigeix una expedició al Sàhara com a explorador i geògraf al Marroc fent un treball d’investigació, “Reconaissance au Maroc (1883-1884)”, pel qual la Societat Geogràfica de París li va lliurar la medalla d’or. Ja no l’abandona mai la passió pel nord d’Àfrica. El seu pas i estada al desert el va marcar per a tota la vida. Impressionat per la fe dels musulmans, li va sorgir la pregunta que tants s’han fet, ens fem i es faran: “Existeix Déu?” i de seguit pregava: “Déu meu, si existiu, feu que jo us conegui”.
De retorn a París, ja lluny de la vida fàcil que havia viscut, inicia una etapa nova (1886-1916) que el porta radicalment a seguir Jesús de Natzaret. Peregrina a Terra Santa (1888-1889). Ingressa al monestir trapenc Notre-Dame des Neiges a l’Ardèche (França), d’on passa a un altre (1890-1897) a Akbés (Síria), un lloc desèrtic i d’extrema pobresa on pensa que encara pot anar més enllà en la seva donació a Déu i als germans i té la idea de cercar altres persones amb qui pogués iniciar una petita congregació. El 1897 el Superior General li concedeix deixar la Trapa. Després, en el seu seguiment del camí que va fer Jesús, va a Natzaret, on les Clarisses li ofereixen estatge. Es guanya la vida fent de recader i servidor de les monges fins al 1900. Des d’allà en una carta conclou: “Cal passar pel desert i restar-hi per rebre la gràcia de Déu”. Aquí és on aferma un nou estil de vida pròpia feta de contemplació (adoració, meditació bíblica i de la vida de Jesús) i treball manual. A Foucauld se li atribueix, tot i que hi ha qui en dubta, la pregària dita de l’abandó.
Marie de Bondy, cosina seva, li va fer conèixer la devoció –d’aquella època– al Sagrat Cor, el silenci, els sagraments i el compromís evangèlic que emana de Jesús, a qui Foucauld es proposa fermament de seguir. La vida del natzarè és la seva referència. Estudia Teologia a Roma i el 1901, amb 43 anys, és ordenat prevere de la diòcesi de Viviers (a l’Ardèche), el seu cor, però, li diu que ha de portar als pobres del món els beneficis de conèixer el Salvador i torna a l’Àfrica, a Beni Abbés, un petit oasi entre el Marroc i Algèria. Havia constatat que els musulmans marroquins i algerians eren dels pobles més abandonats. Entre ells es va anar transfigurant pel silenci interior i es converteix en Carles de Jesús, així signava els seus escrits. Parlava i acollia a casa seva esclaus, pobres, malalts, soldats, viatgers i alguns encuriosits. Va cessar a l’exèrcit francès i a la Societat Geogràfica de París, que li havia donat fama arreu. Desposseït de tot, el 1906 va voler anar encara a una zona més al sud, a les muntanyes de l’Hoggar, entre els tuaregs, on va poder “fer-se germà” seu i on va lliurar la seva vida, en la més estricta solitud, assassinat per un senusita liby que lluitava contra la presència colonial francesa al Sàhara –en el context de la Primera Guerra Mundial eren aliats d’Alemanya. Capturat i lligat amb les mans al darrere i als turmells a l’ermita on vivia a Tamanrasset, el jove soldat, en veure’s sobtadament atacat per uns meharistes (unitats de l’exèrcit francès al sud del Sàhara), molt espantat, el va assassinar d’un tret al cap, era l’any 1916.
Als seus darrers anys, estranger com era, va emprendre la tasca de redactar un diccionari francès-tamacheq que és un referent. Pessoa deia que la llengua era la nostra veritable pàtria. Quin ressò té això avui per als catalans! (eh?) Va passar moments de gran debilitat física que compensava íntimament amb la celebració de l’eucaristia a Tamanrasset o a l’Assekrem. A causa de la guerra el 1915 no va poder viatjar a França, on havia trobat adhesions i l’acollida de l’arabista Massignon, que va perpetuar-ne el (seu) record.
I la llavor va fructificar.
Aviat, i inspirats en els seus escrits, va sorgir una autèntica devoció a Foucauld. Avui la família de Carles de Jesús s’estén als llocs més vulnerables del món amb Ordres masculines i femenines i fraternitats seculars que s’alimenten de l’Evangeli i dels seus nombrosos escrits. Réné Voillaume –el 25 d’abril del 1973 va fer una conferència al Fòrum Vergés de Barcelona–, qui va fundar l’Ordre, va escriure “En el cor de les masses”, avui encara un llibre de capçalera, per a tota la família. Carlo Carretto i el seu biògraf Jean François Six i d’altres han acabat de divulgar l’espiritualitat del “desert”.
L’Esglèsia catòlica el 2001 el va declarar venerable, el 2005 beat i el 2021 sant. Qui ha promogut aquests reconeixements als quals la majoria dels seus seguidors no han donat gairebé suport? No ho sé, els seus no són gent de soroll ni de mogudes d’aquesta solemnitat, més aviat fugen d’aquestes tendències. Tinc la certesa que tampoc agradarien a Foucauld, amic del silenci, de l’anorreament, de l’abjecció i de la pobresa. Em consta que ho han acceptat amb una sincera barreja de resignació i alegria que entenen com a reconeixement dels valors de l’espiritualitat del germà Carles de Jesús tan necessaris al món d’avui per la credibilitat i supervivència de la mateixa Església, tan qüestionada i guanyada a pols els darrers anys. Cristóbal López, arquebisbe de Rabat, manifestava fa pocs dies a Barcelona que era una empenta, “un espaldarazo”, deia ell, als cristians de l’Àfrica.
