Joan Boldú
Viure en democràcia no vol dir pas estar exempt de sentir-te espiat, vigilat i controlat.
Ho exemplifiquen la videovigilància, l’acció de les plataformes de la informació, els mòbils que ens acompanyen i la raó d’estat. Efectivament, en nom de la seguretat i per prevenir i perseguir la delinqüència, ens vigilen a tots els ciutadans, la qual cosa implica pensar que tots som sospitosos, és a dir, presumptes culpables. El binomi llibertat/drets–seguretat/ordre està sempre en tensió constant.
La videovigilància –el Gran Germà– ens observa arreu. La seva col·locació a la via pública, als carrers on graven les suposades accions dolentes dels ciutadans és indiscriminada, ja que per assolir-ho han de vigilar tothom, inspeccionar tot el que s’esdevé, les escenes de la vida quotidiana, què fem, qui es relaciona amb qui, on es compra, etc. Aquestes càmeres aguaiten no només la via pública –accessos a portals, garatges, zones comunes d’urbanitzacions–, sinó també l’espai privat –bancs, l’interior d’empreses, d’establiments comercials, etc. Hi ha una segona manera de ser espiats i controlats: a través de les plataformes nord-americanes–Apple, Microsoft, Amazon, Google, Facebook– i les xineses –Tencent i Alibaba. Cal que elles respectin la privacitat dels ciutadans, els quals sovint cedeixen parcel·les de la seva intimitat a canvi d’obtenir serveis. Pierre Levy, filòsof, les anomena Estats-plataforma i segons el seu parer s’han transformat en unes noves formes d’Estat, ja que regulen l’opinió pública més que els mateixos governs, ja que dominen les xarxes socials on la gent s’expressa. Consegüentment, poden aplicar la censura si s’ho proposen o decidir donar valor a unes coses i menystenir-ne unes altres. Tenen un poder il·limitat. Com equilibrar el poder dels Estat-plataforma? És un greu problema real. La tercera forma de ser espiat i controlat, relacionada amb les plataformes, però acceptada voluntàriament, són els telèfons mòbils. Aquests s’han convertit en unes fortes cadenes que ens emmanillen allà on siguem. La seva vigilància es va estenent d’una manera encoberta a la vida quotidiana “com si fos” el més normal. Els telèfons que avui estan enganxats a les nostres retines saben on som, com ens movem, quines aplicacions utilitzem, quina navegació fem per Internet i inclús alguns mòbils coneixen les nostres empremtes dactilars i el nostre iris. Hi ha una quarta forma de ser espiat, vigilat i controlat: mitjançant la raó d’estat/ els secrets d’Estat. Deia Kant a “La pau perpètua” que tota acció política ha de poder presentar-se en públic. Per tant, si el govern renuncia a la transparència de les seves accions, és que reconeix explícitament que està disposat a fer accions que en cas de conèixer-se, podrien ser declarades il·legals o il·lícites.
Hi ha hagut sempre un antagonisme entre democràcia i secret (ve del llatí “secernere” = posar a un costat; verb que es deriva de “cernere” = passar pel sedàs. Secret és, per tant, allò que en passar pel sedàs és posat a un costat, la qual cosa constitueix una relació social que n’inclou uns pocs i exclou la resta). No és estrany que cada vegada que se li treu el vel a un secret d’Estat les societats reben una forta commoció, mostren una sentida preocupació alhora que un enorme interès, com esdevingué amb les revelacions de les operacions secretes dels Estats Units al Vietnam, el descobriment a Itàlia de la nòmina de membres de la Lògia Propaganda Due, entre els quals hi havia alts funcionaris, els suborns vinculats a contractacions de l’empresa estatal Petrobras, o els GAL, la policia patriòtica a Espanya i actualment amb l’espionatge massiu a polítics catalans o al president Pedro Sánchez i a alguns ministres.
Les accions secretes, relacionades amb les mentides, les simulacions (aparences d’allò que no és) i les dissimulacions (ocultacions d’allò que és) no casen bé amb la democràcia. El secret com a forma d’actuar en política era propi de l’Estat absolut. Davant d’aquest model es presentà la democràcia que es caracteritza per la visibilitat, la transparència de les accions dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial.
