Ramon Bosch
Dimecres passat aquest diari va publicar un reportatge a doble pàgina dels oficis que es van perdent, parlava dels sabaters, de les brodadores i dels drapaires, entre d’altres.
Les causes de la progressiva desaparició d’aquests oficis són diverses, alguns perquè són incompatibles amb la nostra forma de vida actual, d’altres perquè la seva elaboració artesana implica una inversió en hores difícilment assumible en el cost del producte, d’altres perquè, com deia un dels entrevistats, “els joves ja no volen embrutar-se les mans”, i d’altres, encara, perquè l’intrusisme professional ha desdibuixat l’ofici, com el dels cambrers. Quants dels qui avui dia treballen en aquest ofici serien capaços de passar entre les taules amb una safata de canelons i anar-los servint amb una cullera i una forquilla sense tacar l’americana del comensal ni plantificant-li la safata al clatell?
De petit, a Can Palet, encara vaig tenir ocasió de veure treballar alguns professionals d’aquests oficis i de molts altres que el temps s’ha endut aigües enllà. Al carrer de casa hi havia dues o tres cosidores d’errades, unes dones que treballaven, habitualment, al quarto de reixa davant d’una mena de faristol enorme per on anaven passant els metres i metres de les peces de tela per arreglar-ne els petits defectes que hi podia haver. A casa venia, crec que una vegada a l’any, el matalasser, la feina del qual consistia a deslligar els matalassos i, al terrat, remenar-ne rítimicament la llana amb un parell de bastons fins a tornar-la, altra vegada, flonja.
Pel carrer passava un munt de gent venent els seus productes i serveis. De drapaires no en recordo gaire, potser perquè ben a prop n’hi havia un que tenia una nau immensa plena, sobretot, de ferros i cartons, sí que recordo, però, el so d’aquella mena de cornetí que portaven. Eren més habituals els esmolets, amb aquella bicicleta tan particular que feien servir com a font d’energia per fer girar la mola.
Recordo també, de ben petit, haver vist passar l’esquilador, que tant oferia els seus serveis per als animals com per a les persones. Al meu carrer només hi havia un pobre nen a qui els seus pares el feien passar per l’esquilador. Jo no havia vist mai com li tallaven el cabell, però sí que n’havia vist els resultats perquè el convertien en la riota de tots els nens d’aquella part del barri. Al carrer encara hi havia prou persones que feien de pagesos, la majoria, però, a hores perdudes després de sortir de treballar a la fàbrica. Alguns tenien l’hort a dins de casa mateix, en aquells casals llarguíssims del carrer del Gall, i d’altres encara conservaven un tros d’hort o de vinya al final del carrer Colom o en els terrenys on després es van fer els pisos de Can Jofresa. Algunes cases del carrer les coneixíem pel nom dels oficis dels seus propietaris: cal pintor, cal tomàquets –perquè hi vivia un pagès que en venia–, cal mataporcs… Fins i tot, al carrer del costat, hi havia una vaqueria i un carboner.
A pagès, a casa dels avis, encara vaig poder veure un altre grup d’oficis que ja no arribaven a ciutat. Els paraires, que compraven la llana i també la pell dels conills. Els terrissaires, que anaven amb un ruc amb tot de càntirs i altres peces de terrissa penjant. Fins i tot algun any havien vingut una parella de segadors a ajudar la gent de la casa a segar el camp de blat. I dones amb farcells que no recordo què venien, potser algunes eren trementinaires baixades del Pirineu, però en tinc una imatge molt tènue.
En tot cas, eren uns oficis que obeïen a una forma de vida ben diferent de la que tenim ara i tan periclitada com els mateixos oficis esmentats.
