Carles Caballero, regidor d’Arquitectura i Urbanisme
La presentació del document que preveu la reserva del 30% de les noves construccions plurifamiliars per a habitatges de protecció pública ha generat un debat interessant sobre les implicacions d’aquesta mesura i els seus efectes a la ciutat.
En el cas dels detractors, centrant-lo més en un possible impacte negatiu en l’àmbit empresarial i econòmic; i en el cas dels defensors, en el seu impacte social.
Plantegem una mesura que sí, certament, posa el focus en els beneficis socials perquè amb ella busquem que la nostra ciutat ampliï l’oferta d’habitatges a un preu assequible, al qual pugui optar el jovent i tota aquella gent que, tot i treballar, no guanya grans sous. Des del govern tenim clar que l’habitatge és un dret bàsic i no un bé de mercat amb el qual es pot jugar o especular i, per tant, hem d’impulsar polítiques municipals conseqüents amb aquesta visió. Els propers concursos de cessió de drets de superfície en parcel·les municipals, la cessió de parcel·les a administracions superiors perquè edifiquin o la reserva que hem presentat no són mesures a curt termini, sinó que tenen un caràcter estructural i amb elles posarem les bases de la Terrassa del futur, una ciutat que no expulsa els terrassencs i terrassenques, com ha passat a Barcelona, i que es fonamenta sobre principis com la solidaritat urbana, la cohesió social i el reciclatge urbà.
Parlem, doncs, d’una proposta de llarg recorregut, solvent, valenta i realista per incrementar progressivament el parc d’habitatge de protecció pública reservant el 30% dels pisos de nova construcció per part de promotors privats en aquelles promocions de més de 600 metres quadrats construïts perquè els posin a la venda o els lloguin d’acord amb els preus màxims que marqui la Generalitat de Catalunya. En aquest sentit, hi ha una por legítima del sector empresarial pel que fa a l’aplicació d’aquesta limitació de preus, però el que fem neix d’una por encara més gran, que és que la nostra ciutadania no tingui capacitat per accedir a un habitatge digne, i volem, a més, que pugui escollir viure a qualsevol barri de la ciutat. Governar és prendre decisions i el fet que afrontem amb responsabilitat les pors de gran part de la ciutadania no pot sorprendre ningú.
I tinguem present que aquesta responsabilitat social pel que fa a l’habitatge ni és nova ni és pròpia del nostre govern o de la nostra ciutat, perquè el mateix Govern Espanyol, qui rep moltes pressions dels “lobbys”, té sobre la taula la proposta de Ley por el Derecho a la Vivienda, que obre la porta al fet que totes les administracions adoptin aquesta mateixa mesura. La realitat, ens agradi més o ens agradi menys, sempre ens fa tocar de peus a terra i és que tenim un problema endèmic, sobretot a les grans ciutats, i que les administracions tenim la responsabilitat d’actuar.
El debat enriqueix. Sempre. I aquesta voluntat de parlar, escoltar activament i buscar consensos que siguin amplis també ens caracteritza, així que dialogarem i debatrem amb la ciutadania, amb els gremis, amb les entitats… cercarem una entesa social i econòmica, perquè, al final, del que estem parlant va molt més enllà de l’ara, estem treballant per garantir el dret a l’habitatge dels nostres fills i filles.
Quan vam començar a treballar aquesta proposta, érem molt conscients que generaria neguits i controvèrsies, i que un aspecte clau era l’impacte econòmic per als promotors. Ha de quedar clar que aquesta no és una mesura contra ningú, que estem davant d’un plantejament amb una finalitat social que busca corregir un desequilibri evident entre el preu de l’habitatge al mercat lliure i la capacitat econòmica de les famílies. Ho hem estudiat, des del punt de vista jurídic i econòmic, i la reserva del 30% per a habitatges nous amb preu limitat en cap cas posa en perill la viabilitat econòmica de les noves promocions, encara que sí que suposarà un reajust dels beneficis empresarials.
Com he dit, governar és prendre decisions i també implica ser coherents amb el que diem i aprovem. Aquesta mesura està recollida al Pla Local de l’Habitatge 2019-2025, que el 2019 va ser aprovat amb el vot favorable de tots els grups polítics amb representació al ple municipal. El pla no es va aprovar per agafar pols a una prestatgeria, sinó per impulsar polítiques que garantissin als terrassencs i terrassenques el dret fonamental a un habitatge, per tant, ara toca caminar, i hi estem treballant.
Evidentment, aquesta proposta no és la solució definitiva als problemes d’accés a l’habitatge del conjunt de la població. Continuarem treballant, des de tots els àmbits, per fer efectius els drets que les lleis proclamen.
Nota de l’editor: Diari de Terrassa obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
