Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Ningú està lliure de dir estupideses, el que és dolent és dir-les amb èmfasi”, Michel de Montaigne. I d’èmfasi n’hem sentit massa durant aquests dos anys de pandèmia.
Els virus, bacteris, fongs, etc., no “ataquen” les persones ni per franges d’edat, ni per orientació sexual, ni religioses, ni per races o color, entren en contacte amb qualsevol edat, sexualitat, religiositat, etc. Emmalaltiran aquells organismes més debilitats, sigui per altres patologies, per no dur una alimentació adient, o senzillament perquè no es cuiden.
Ni el virus de la Covid va escollir contagiar per franges d’edat, ni ara el virus de la verola del mico escull persones homosexuals; ja n’hi ha prou d’estigmatitzar. Abans de parlar, cal pensar. Hi ha massa veus donant opinions i, una altra vegada, tornant a contradir-se, a trepitjar-se i, sobretot, a inflar el cap a la gent fent-los més dèbils, recordeu que l’estrès baixa defenses, i portant-los cap a la pitjor pandèmia que mai ha existit, que és la que afecta la salut mental i que sí, gràcies a tantes veus dissonants, afecta des d’infants fins a gent gran passant per totes les franges d’edat.
No hi ha cap comitè deontològic de cap col·legi de metges que digui prou? On queda el principi tan conegut en medecina, o no, “el primer és no fer mal”, perquè de mal, n’estan fent. Sobren veus apocalíptiques i falta humanisme en sanitat.
Per cert, l’OMS, sobre la forma de contagi de la verola del mico, diu: “La transmissió secundària o de persona a persona es pot produir per contacte estret amb secrecions infectades de les vies respiratòries o lesions cutànies d’una persona infectada, o amb objectes contaminats recentment amb els fluids del pacient o materials de la lesió. La transmissió es produeix principalment per gotes respiratòries grans, generalment després de prolongats contactes cara a cara amb el pacient, fet que exposa els membres de la família dels casos actius a un risc d’infecció més gran”. Aquesta afirmació de l’OMS és del dia 19 de maig, més al dia no pot estar.
Un altre estigma que em preocupa, i molt, és el que pateix la medicina d’atenció primària o de família, és a dir, el metge de capçalera de tota la vida. Tal com s’ha portat els estudis de medicina des de fa massa anys, han generat una veritable obsessió per les especialitats en detriment de la medicina de família. Tenir una especialitat, i com més rara i limitada sigui, més important fa sentir, i si a més hi ha dedicació-obsessió per publicar, doncs, “ostres que important que soc!”. Que no companys, que no és això el que més importa, el que realment importa és tenir cura de forma integral de les persones.
En l’antiga medicina egípcia tenien molta cura de qui havia de ser metge generalista o especialista, i la manera de triar qui feia una cosa o l’altra era decidir per les capacitats i habilitats dels estudiants de medicina. Els professors donaven el títol de generalista, és a dir, capçalera, als més brillants o intel·ligents, ja que tenien en compte que aquest és el que havia de valorar la persona com un tot. I consideraven que l’especialista, com que només havia de valorar una petita part de la persona, no calia que fos el més brillant dels alumnes.
Jo crec que ha de ser intel·ligent tant un especialista com un metge de família havent tingut una base de formació de sis anys els dos de la mateixa manera. El que em costa d’entendre és que alguns especialistes no recordin, un cop tenen l’especialitat, que al seu títol de graduació hi posa: Graduat en Medecina i Cirurgia, i tant la medecina com la cirurgia és “general”, i mai, mai, pel bé de les persones, en primer lloc, i el prestigi de la professió que no s’ha d’oblidar per superespecialitzat que posteriorment hagin cursat.
A vosaltres, estudiants de medicina o acabats de graduar, que tan sols teniu ulls per especialitats “importants”, de veritat voleu quedar tan limitats? Ja heu oblidat el que tan clar tenia Hipòcrates? Ell afirmava que “el cos ha de ser tractat com un tot i no com una sèrie de parts”. La importància del metge de família l’heu de recuperar per tenir cura integral dels pacients que, sovint, el primer que necessiten és el tracte afable, la mirada que diu t’escolto, la veu que tranquil·litza, la mà amiga a l’espatlla que ajuda a respirar, “aquí estic pel que necessiti”, ah, i sobretot posar ordre en totes les visites a les diferents especialitats, a les quals tan sols haurien d’anar quan vosaltres, els/les capçaleres, ho creieu oportú. M’esgarrifa quan la gent em diu la quantitat d’especialistes que veu sense control del metge de família, sovint, com que no tenen aquest control, fan medicacions repetides o, com que no es valoren alguns problemes que tenen en les diferents especialitats, queden sense tractar.
Assabentar-me que 71 places de metge de família han quedat vacants a Catalunya m’ha fet pena i alhora ràbia, pena per vosaltres residents, perquè us perdeu el millor de la vostra professió, i ràbia per tantes i tantes persones que no poden, ni podran ser ateses com ha de ser.
Crec que els primers a fer revisió de per què hi ha aquest desgavell que va en contra de la mateixa professió són els responsables de la formació de grau i és la universitat, els seus catedràtics i professors els que han de fer estimar la medicina de base a la gent que estan formant, no cal desmerèixer les especialitats, sinó dignificar la medicina, perquè com deia Claude Bernard: “No hi ha malalties, sinó malalts” i aquesta és la realitat. Per cert, segons ha dit el Dr. Sellarès, vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona, catedràtics de medicina familiar tan sols n’hi ha dos a tot Espanya, crec que ja està tot dit.
M’agradaria fer una proposta. És aquesta: que tots els graduats en medicina estiguin –cobrant un sou digne, està clar– almenys dos anys com a metges de família. I un cop hagin après i assimilat com s’ha de valorar de forma integral les persones, aleshores triïn especialitat.
Estic convençuda que els seria molt útil a ells i als pacients i ben segur que més d’un s’hi quedaria.
