Joan Roma i Cunill
Quan en un país hi ha un greu problema i en sis anys no s’ha estat capaç de resoldre’l, tenim un greu problema de govern, no del tema en qüestió.
Fa sis anys que predico en el desert, per un tema tan essencial com garantir que totes les piscines de Catalunya, públiques i privades, puguin disposar de servei de socorrisme.
Tenim un dèficit de 3.000 places, per cobrir. És a dir, tenim moltes més instal·lacions que socorristes amb títol disponibles. Passen els anys i el problema continua, sense perspectives de ser resolt. Per què? Doncs per la inutilitat del nostre govern. Perdoneu la claredat i contundència, però és que la paciència fa temps que s’ha esgotat.
Mireu, anys enrere, abans del problema, s’havia establert un sistema pràctic, ràpid i segur, per a formar nous socorristes. Creu Roja i la Federació Catalana de Natació organitzaven cursos de caps de setmana, per a estudiar i practicar, fins a obtenir el títol. Molts estudiants entraven en aquests cursos, com a via per tenir feina i aconseguir uns diners que els anaven divinament per a pagar-se la carrera. Si no tots, una part.
Doncs bé, sembla que quan una cosa funciona, millor no tocar-la, però no, a casa nostra sempre hi ha un cap pensant que considera ser més espavilat que els anteriors i ha de fer un invent. L’invent és canviar el sistema i exigir que tots els nous socorristes segueixin un mòdul de formació de dos anys. Evidentment, això només es fa a Catalunya, perquè els nostres veïns, de Comunitat Valenciana i Aragó, així com la resta de CCAA, continuen amb l’anterior sistema.
Bé, aquest canvi radical ha comportat la pèrdua de milers de socorristes i trobar-nos amb un dèficit brutal que posa en perill el funcionament de centenars de piscines arreu del país. Des de fa dos o tres mesos, centenars d’ajuntaments, hotelers, càmpings, cases de colònies, etc., busquen desesperadament socorristes per a les seves instal·lacions.
Ho sento, però no en trobaran. No en tenim. Vaja, no en tenim suficients, de manera que tens dues opcions: o llençar-te a robar-ne d’altres instal·lacions, prometent 100, 200 o 300 euros més al mes, o posar-te en mans d’algunes empreses que n’importen de terres llunyanes. Sí, sí, heu llegit bé. El fet que a Amèrica Llatina sigui hivern permet que uns centenars puguin venir aquí. Així doncs, tenim xilens i argentins que venen a la “mare pàtria” a cobrir llocs de treball que aquí no podem cobrir.
Però no n’hi ha prou, i aleshores anem a Andalusia, Aragó, València i resta d’Espanya, amb la bona nova que Catalunya no té prou socorristes… allà molts d’ells hauran obtingut el títol, per la via que el treien aquí sis anys enrere. És a dir, els que venen arriben amb la preparació dels que teníem abans del canvi de normativa.
Però, és clar, aquí sempre tenim un recurs al calaix. Sempre podem ser més espavilats que els altres i demostrar “astúcia catalana”. És així com el nostre indescriptible govern diu als ajuntaments i particulars que sí que no n’hi ha prou. A grans mals, grans remeis, i faran una cosa d’una astúcia infinita o, si voleu, d’una estupidesa inimaginable. No inspeccionaran les titulacions per evitar posar sancions o haver-los de tancar.
Ens entenem, oi? Si no teniu socorristes i en contracteu sense la titulació preceptiva, nosaltres (com a Govern) mirarem cap a un altre lloc, i donarem vacances als nostres inspectors. Així, aquí pau i allà glòria. Tema resolt. Si teniu un incident o accident, i acabeu als tribunals, nosaltres (com a Govern) negarem haver dit que es podien tenir equipaments sense socorristes titulats i donats d’alta en el registre de socorristes oficials.
Heus aquí, arribat el sisè any, i a ningú li ha passat pel cap tornar al passat. No, no, quan es pren una decisió, per estúpida que sigui, cal mantenir-la. Només faltaria! Estem a Catalunya! A punt de començar temporada, tenim, doncs, centenars de piscines “en suspens”. Si no troben socorristes titulats, no podran obrir.
Ah, i la cosa és més “divertida” encara. I és que fins a 200 m2 de làmina d’aigua no cal socorrista. N’hi ha prou amb un vigilant, però si hi sumem a la piscina gran la petita de xapoteig de la canalla… aleshores ja no. Un pam d’aigua, el pare, la mare o la tieta a càrrec del nen/nena no són suficients.
El salvament depèn aleshores de tenir un socorrista aquàtic, format durant dos anys, en una escola de formació professional, amb pràctiques… si és català. Si és aragonès, valencià o extremeny, aleshores ja pot actuar amb la seva titulació. No li fa falta tanta preparació com a un català. I sí, és el sisè any que faig aquesta prèdica, segur que cap alt càrrec del nostre excel·lent govern ho resoldrà. Estan per coses més importants, com la de barallar-se entre ells. Demano perdó per haver destorbat tal important pràctica.
