Joan Tamayo Sala, advocat i activista dels Drets Humans
Ja hem entrat al que s’anomena el triangle de les Bermudes de la política, l’any preelectoral abans de les eleccions municipals.
Aquell any en què la “vella” política ens porta que les màquines dels “partits” polítics dissenyen uns moviments “reflexos” (sempre els mateixos), per tal de “caçar” el vot dels ciutadans i ciutadanes. Després ja tenen quatre anys de “coll” per gestionar els resultats, a la seva manera, ja que, lamentablement, la ciutadania no té l’accés ni el control necessari de totes les accions polítiques que l’afecten directament. Una pobra “democràcia”, realment.
Aquest estat de coses només podria canviar si les persones que accedeixen al poder “municipal” d’aquí a un any fessin un canvi de mentalitat important i assumissin, de veritat, el que és la base fonamental per poder gestionar una societat amb la garantia que es compleixi el nou Principi de Seguretat Vital (Drets Humans Emergents-Monterrey 2007), una ciutat on estiguin garantits tots els drets de totes les persones que hi conviuen, sense cap exclusió.
O sigui, que el primer exercici que haurien de fer és creure i practicar els valors humans, que són la base de tot. I quins serien aquests valors que haurien d’aprendre i exercir? Si no, és impossible una democràcia real. Doncs aquests: comunicació (saber comunicar i informar); empatia (saber-se posar al lloc de l’altre-resiliència); coneixement (formació i competències adequades); capacitat de diàleg; ètica; fraternitat; honestedat; iniciativa; humilitat; lideratge; valentia; responsabilitat (aquesta és la primera de totes); saber escoltar; sinceritat (la veritat sempre); solidaritat (la veritable, no la “comercial”), i transparència (elemental).
Sense aquests valors practicats al dia a dia no hi haurà possibilitat de practicar els drets i els deures. Per tant, no hi haurà democràcia i seguirem a la deriva. És molt trist llegir notícies com per exemple de dos exregidors recents, de l’Ajuntament de Terrassa, que acaben de ser nomenats com a alts càrrecs del Govern de la Generalitat (portes giratòries o utilització “indigne” dels recursos i de la responsabilitat pública). És molt lamentable!
Un altre propòsit que s’han de plantejar els polítics d’una nova legislatura és entendre el concepte de drets humans de proximitat, que podríem definir com “les necessitats bàsiques o les aspiracions legítimes inherents a totes les persones que han de ser cobertes per part de les administracions per garantir el dret a una vida digna de ser viscuda en l’àmbit municipal”. Per què, després de tants anys, no la tenen a sobre la taula tots els funcionaris i treballadors i treballadores públiques com a guia? És que els polítics que hem tingut fins ara tenen por, no són valents!
Bàsicament, quan la gent parla de drets humans, penses en realitats llunyanes. Però cal explicar que també té a veure amb el que passa a la ciutat. I qui ha de prestar i garantir aquests drets és l’administració més propera, la municipal. I drets humans de proximitat és tot, des de la mobilitat fins a l’alimentació, passant per l’habitatge. Cal que ens adonem que l’administració existeix per prestar aquests drets a la ciutadania. Moltes vegades hi ha recursos, però la gent no sap com accedir-hi. L’administració existeix per cobrir les necessitats bàsiques de les persones i per fer-los saber que hi tenen dret.
Una altra fita implica donar sentit al principi de subsidiarietat, ja que pressuposa considerar que és a l’administració més propera a qui li correspon, en primer lloc, la garantia dels drets. I no només considerar que aquesta subsidiarietat és merament executiva (facilitar l’acompliment de mesures adoptades en àmbits administratius superiors), sinó que, avui dia, hauríem de parlar d’una subsidiarietat garantista (adoptar mesures per garantir drets de ciutadania quan les administracions superiors amb competències en la matèria no les duen a terme).
I, finalment, un darrer objectiu, consistent a reclamar una democràcia de proximitat, forjada per diversos eixos que van molt més enllà d’una concepció merament representativa. Parlem doncs de democràcia garantista; democràcia plural; democràcia paritària; democràcia participativa; democràcia igualitària; democràcia solidària, i democràcia interseccional. Aquesta democràcia de proximitat ens hauria de servir per recordar que l’àmbit municipal ha de ser un espai de resistència per fer front a polítiques municipals excloents i discriminatòries; un espai de dissidència on s’escoltin les veus de les reivindicacions de moviments socials alternatius, i un espai d’alliberament on s’estimuli la lluita per la dignitat humana. I no deixar abandonades 300 treballadores del SAD a la sort d’empreses multinacionals que les exploten i menyspreen aquest servei tan important de cuidar les persones. L’Ajuntament de Terrassa el té mercantilitzat.
Cal revertir situacions que clarament vulneren persones i col·lectius. Perquè no es pren seriosament el projecte d’unes oficines dels drets als barris, ben dotades i amb un treball transversal, que acostin els drets i els deures a la gent i que ningú perdi oportunitats, per manca d’informació o orientació.
Que determinats col·lectius no puguin accedir a prestacions, que els parcs no estiguin adaptats a infants amb diversitat funcional, que es continuï desnonant famílies, sense alternativa d’un habitatge digne, etc., això són violacions de drets. Poc visibles, algunes, però violacions. L’administració local té l’obligació de garantir drets a tota la ciutadania, no només d’exercir competències. I vull recordar que es vulneren drets, moltes vegades per inacció de la ciutadania.
El que hem de fer és transversalitzar els drets humans i enfortir la democràcia. No com ha plantejat, fins ara, la classe política, sinó una democràcia com a sistema de valors, que s’apliqui a totes les persones que estan a un territori, en aquest cas a la ciutat de Terrassa (la tercera de Catalunya). Coneixeu algun govern municipal d’aquesta ciutat que tingui o hagi intentat construir un “projecte” integral de “Ciutat inclusiva” de Ciutat dels Drets”?
Estem encaparrats a fer receptes úniques, però si la gent no és igual, la solució als seus problemes tampoc pot ser-ho. Bé, evidentment que les forces polítiques no faran cas a aquests consells i aniran a la seva (la lògica del poder, pel poder), i la ciutadania què en pensem? Estem disposats i disposades a continuar quatre anys més, o el que sigui, així? Amb una ficció de “democràcia”?
