Joan Roma i Cunill
Si algú creia que les noves tecnologies ajudarien a reduir “paperassa”, pot comprovar que s’equivocava.
Si comparem els tràmits, gestions, documents i passos necessaris per a obtenir qualsevol permís, autorització, documentació, exempció, etc. anys enrere amb els d’avui dia, veurà un creixement exponencial.
No ens n’hem sortit, i al pas que anem, no ens en sortirem. La capacitat d’innovar i inventar nous tràmits és infinita i l’existència de diverses administracions la complica encara més. Si un tema m’exasperava especialment, en els meus llargs anys d’alcalde, era la dedicació a “perseguir papers” a Barcelona. És a dir, a la Generalitat, sobretot, i en molta menys mesura a la Diputació, perquè la seva organització era/és infinitament millor.
Els alcaldes, i amb ells els ajuntaments, han estat força eficients a minimitzar burocràcia pròpia. Segur que pot reduir-se, encara més, però en línies generals es pot resoldre la majoria de qüestions en hores, o en dies. Poques vegades parlem de setmanes i encara menys de mesos. Ara bé, quan els tràmits municipals van lligats a altres a la Generalitat, no hi ha terminis precisos. És impossible predir quan i com es resoldran els temes.
D’aquí que un alcalde en un poble petit, o un regidor en un de més gran, s’impliqui directament a aconseguir que determinades peticions tinguin un final ràpid i positiu. Moltes persones poden pensar que si l’alcalde s’hi fica, segur que les coses aniran de pressa i corrents. No, no, quan els circuits de tràmits estan mal dissenyats i comprenen diferents gestions a diversos departaments, el resultat és impredictible.
I és que s’han incrementat els informes i gestions a fer, per a qualsevol tema, per petit i important que sigui. I segons quins, no hi ha terminis previsibles. Per a municipis rurals, tots sabem que qualsevol qüestió que afecti rius i rieres, les gestions seran de mesos, molts mesos, o fins i tot anys. Per entendre’ns, arreglar un camí que travessa una riera, un torrent i ja no diguem un riu, els estudis, informes, projectes, supervisions i controls poden portar a l’exasperació i desesperació dels més assenyats càrrecs públics.
Si parlem de connexions de canonades d’aigua o elèctriques per algun petit bosc o zona forestal, els tràmits seran “eterns” i d’imprevisible final. El mateix podem dir per arreglar cases velles, porxos o granges, en sòl no urbà. Aquí, s’ha d’avisar el propietari que entra en “terres ignotes”. Tot el que està relacionat amb urbanisme, té uns camins llargs, complicats, enrevessats per la necessitat de demanar informes a tres o quatre altres departaments, cadascun dels quals va al seu aire i ritme, de manera que quan un arriba, un altre pot haver caducat…
En resum, vivim en un país altament ineficient. No s’ha aconseguit abreujar tràmits, facilitar gestions ni imposar vies ràpides per a temes estratègics. Ara mateix s’anima tothom a posar plaques solars i tota mena d’instal·lacions per estalviar energia o crear-ne. Doncs bé, si algú té interès a saber els tràmits que haurà de fer, comprovarà l’elevat cost econòmic, i el llarguíssim procés en el qual entra, de manera que és habitual superar els dotze o quinze mesos per arribar al final, encara que tot vagi a càrrec d’una empresa especialitzada.
Per què estem així? És possible un altre funcionament? Estem així per mandra de canviar i per la provisionalitat de la majoria de càrrecs institucionals, que no volen ficar-se en grans maldecaps i prefereixen la fàcil rutina de seguir els passos dels qui han tingut al davant. I, evidentment, hi ha altres formes de funcionar. De fet, tenim ben a prop dos exemples de reducció de “paperassa” a l’Aragó i a la Comunitat Valenciana, les quals han abreujat tràmits i han accelerat resolucions, com a vies per aconseguir atreure activitats que s’haguessin instal·lat a Catalunya, que, cansats, se’n van a fora.
Puc assegurar que aquesta enorme burocràcia és un dels motius clars per llençar la tovallola. Desespera els peticionaris i frustra els polítics que volen facilitar la gestió. Ho dic per experiència pròpia, però també per intercanvis amb altres càrrecs d’altres CCAA. Catalunya té en aquest i en altres temes els deures per fer. I encara dic més, hem retrocedit clarament i si no hi posem remei, anirem caminant cap a la irrellevància.