Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
Ahir, cinquè diumenge de Pasqua, el Papa Francesc va canonitzar a Roma el Beat Carles de Foucauld. Però aquest és un sant no gaire conegut. Qui era Carles de Foucauld?
Nascut a mitjans del segle XIX a Estrasburg, França, en una família noble, va entrar als vint anys a l’acadèmia militar. En aquesta edat ja s’havia allunyat de la fe, havia deixat de creure en Déu.
Va anar a Algèria com a oficial de l’exèrcit, on va viure una vida d’agitació i desordre. Va deixar després l’exèrcit per dedicar-se a l’exploració del desert de Marroc i Algèria i va quedar fascinat per la fe senzilla del poble musulmà. Va tornar a França, turmentat per un desig de canviar la seva vida, buscava la veritat i repetia sovint: “Déu meu, si existeixes, fes que et conegui”.
Per fi, l’any 1886, una vegada retornat a París li demana a un sacerdot de l’església on ell anava a passar llargues estones que li faci classes de religió, però el sacerdot li diu que lliçons de religió no, que es confessi, i ho fa. I tot va canviar per a ell a partir d’aquell moment. “Així que vaig creure que Déu existia, vaig comprendre que només podia viure per a Ell”.
A partir d’aquí comença un llarg camí en què va a Terra Santa, entra en dos monestirs trapencs, un a França i un altre a Síria, després va a Roma, passa un temps a Natzaret, és ordenat sacerdot, intenta fundar una comunitat religiosa, els ermitans del Cor de Jesús, i per fi després d’anys torna a Algèria per viure enmig del desert, ell sol com a ermità, adorant el Santíssim Sagrament en la soledat del desert. Va morir assassinat l’1 de desembre del 1916, a la porta de la seva ermita a Tamanrasset.
Volia imitar Jesús, volia reproduir en la seva pròpia existència la vida de Jesús. Ho va fer, al principi, anant a viure a Terra Santa, a la terra de Jesús i els apòstols. Després, de mica en mica, la seva fe es va anar purificant, va madurar, va comprendre que el lloc geogràfic no era essencial. Va comprendre que havia de viure la vida de Jesús cada dia. I viure interiorment aquesta comunió amb Jesús. Per això va anar al Sàhara, on va viure entre soldats francesos, batejats però no creients, i entre musulmans. En aquest context va voler ser un altre Crist. Ser un germà universal, un signe per a ells d’un amor universal.
Aquestes paraules seves expressen molt bé el sentit de la seva vida i de la seva vocació que va anar descobrint al llarg dels anys:
“Tota la nostra vida, per muda que sigui, la vida de Natzaret, la vida de desert, com la vida pública, ha de ser una predicació de l’Evangeli per l’exemple; tota la nostra existència, tot el nostre ésser, ha de cridar l’Evangeli des de les teulades; tota la nostra persona ha de respirar Jesús, tots els nostres actes, tota la nostra vida han de cridar que nosaltres som de Jesús, han de presentar la imatge de la vida evangèlica; tot el nostre ésser ha de ser una predicació viva, un reflex de Jesús, un perfum de Jesús, un crit a Jesús, que faci veure Jesús, que brilli com una imatge de Jesús…”
Que Sant Carles de Foucauld intercedeixi per tots nosaltres. És coneguda una pregària seva, una pregària d’abandonament que ens pot servir a tots:
“Pare meu,/ m’abandono a Tu./ Fes de mi el que vulguis./ Et dono gràcies, facis el que facis de mi, / estic disposat a tot, /ho accepto tot. / Per tal que la teva voluntat / es faci en mi / i en totes les teves criatures, /no desitjo res més, Déu meu. / Poso la meva vida a les teves mans. / Te la dono, Déu meu, / amb tot l’amor del meu cor, / perquè t’estimo, / i perquè per mi / estimar-te és donar-me, /lliurar-me a les teves mans sense mesura, / amb infinita confiança, / perquè Tu ets el meu Pare. / Amén”
