Joan Boldú
Parlar, en relació amb el diari, de creativitat, innovació, originalitat i inclús de bellesa és parlar de disseny periodístic.
Cercar noves formes, innovar maneres de combinar els elements de la pàgina impresa, ser original forma part de la tasca del dissenyador periodístic. Ser original és construir un camí nou, recórrer una via diferent de l’habitual per tal d’assolir els objectius assenyalats. Deia Marcel Proust que un veritable viatge de descobriment no és cercar noves terres, sinó tenir una visió nova. Fent una reinterpretació, en relació amb el disseny periodístic, de la metàfora de Francis Bacon sobre el coneixement diré que les persones que copien, que imiten, són com les formigues, les quals només han de recollir el que troben, els artistes que treuen de dins seu la inspiració del seu actuar són com les aranyes, que construeixen la teranyina que extreuen de si mateixes, i els dissenyadors, que partint del que hi ha hi posen la seva originalitat, són com les abelles, que recullen els seus materials de les flors dels jardins, però les transformen per a una virtut pròpia.
En efecte, el dissenyador d’informacions és un mag que transforma la realitat –múltiple i complexa– en una altra realitat intel·ligible, que es mostra a través de la superfície de la pàgina impresa. L’èxit de la premsa es deu en part al disseny del diari. D’aquí la importància que el periòdic, a més d’oferir una bona informació, presenti també un bell disseny mitjançant l’equilibrada combinació dels textos escrits amb els elements gràfics i fotogràfics, és a dir, del contingut i la forma de presentació. El disseny periodístic ha de valorar, ordenar tot el material –textos, il·lustracions, publicitat– i distribuir-lo per la pàgina amb la finalitat no tant de crear bellesa, sinó de comunicar. En efecte, el disseny afecta tant la informació escrita com el llenguatge icònic, les imatges –fotografies, il·lustracions, dibuix, etc.–, que representen les coses de la realitat i s’obtenen per diferents mitjans: la impremta, la fotografia, el llapis, etc. Aquesta classe d’imatges és un dels components principals de la comunicació visual. Text i imatge i contingut i forma són els dos aspectes importants del disseny periodístic i el seu èxit és cosa de tots, dels periodistes que treballen en equip.
Ara bé, el que trobo més interessant no és la pàgina impresa, sinó el que en dic la pàgina invisible, que és subjacent a la pàgina impresa, és a dir, que està per sota seu, i que la fa possible. Al llarg dels segles, des de la invenció de l’escriptura, el cervell ha conformat unes estructures geomètriques, ortogonals, de manera que l’ull s’ajusti a l’angle recte. El format de l’espai gràfic rectangular és el format de la pàgina. Aquest espai està organitzat en blocs de textos, quadres d’imatges icòniques, marges horitzontals i verticals a l’inici i al final de la pàgina, marges als dos costats i columnes formades per línies de text. Tots ells són com els fils d’una tela en constituir els elements d’una geometria quadricular cartesiana absent, formada per abscisses i ordenades, que és invisible com a tal, perquè allò que els nostres ulls cerquen no és aquesta estructura subjacent a la pàgina impresa, sinó el sentit del text i de la imatge: el missatge. La localització d’una dada concreta dins de la pàgina impresa s’obté per un moviment ocular en sentit vertical-horitzontal (o en diagonal quan es practica lectura ràpida). Aquest model reticular, geomètric, bàsicament ortogonal, i invisible (Joan Costa a “La esquemàtica: visualizar la información”) constitueix un dels elements universals de les societats alfabetitzades.
