Salvador Cardús i Ros
Fa un any, arran de la renovada proposta que ens feia el Diari de Terrassa, Vicenç Villatoro definia un diari com una plaça oberta per a fer possible la conversa de la comunitat que s’hi reunia.
I en el meu article del 23 d’abril, “Un diari, una plaça i una memòria”, hi afegia que un diari també havia de ser una memòria, entesa com la relectura des del present d’allà on venim, sense la qual cap conversa és possible. Però a l’espai de conversa que és el diari, i al lloc de memòria que també és, aquesta setmana s’ha fet palesa una tercera dimensió imprescindible: el Diari de Terrassa també és l’àmbit del reconeixement.
Efectivament, com deia l’editor del diari, Marc Basté, dijous passat al seu parlament del lliurament dels primers Premis Gent de Terrassa, el diari ha fet una aposta per a una informació menys centrada en les institucions i més en el reconeixement de la gent de la ciutat i la seva comarca. Exactament: a la conversa a la plaça al servei de la cohesió allò que és -i ha de continuar sent- divers, i a l’exercici de memòria que ha de servir per poder projectar un present incert cap a un futur amb fermesa, perquè tot plegat funcioni, cal afegir-hi el reconeixement públic dels actors que hi participen.
Els premis d’enguany, escollits entre les gairebé 250 persones entrevistades a la secció diària de les pàgines centrals Gent de Terrassa, han estat per a terrassencs d’èxit en els seus camps, de l’art al compromís cívic, i de la ciència a l’empresa. La ciutat s’hi pot emmirallar i agradar-se. Al capdavall, són persones que il·lustren aquest intercanvi propi de tot itinerari exemplar: elles han aportat tota la seva capacitat a la ciutat, transcendint-la i projectant-la més enllà dels seus límits, però també la ciutat els ha ofert les bases i les oportunitats sobre les quals s’ha construït aquest èxit personal. Mentre anaven recollint els guardons, pensava en el paper que hi havien tingut les seves famílies amb els esforços d’arrelament a una ciutat no sempre prou acollidora; pensava en les escoles i mestres que havien sabut revelar les seves capacitats; en els amics que els havien acompanyat en el seu creixement; en les primeres experiències professionals sobre les quals s’havien assentat els seus projectes de futur… El reconeixement a aquesta Gent de Terrassa, doncs, també era un reconeixement extensiu al conjunt de ciutat.
És perfectament comprensible que, a l’hora de triar premiats, es busquessin perfils terrassencs d’èxit. Però cal recordar que l’interès de la secció Gent de Terrassa rau en el fet que aquestes persones premiades han compartit el mateix espai al diari amb desenes i desenes d’altres terrassencs que probablement era la primera vegada que se’ls entrevistava i se’ls reconeixia públicament pel seu compromís i servei a la ciutat. I aquest és el gran valor de la secció.
L’encert d’aquest encaix entre conversa, memòria i reconeixement s’ha traduït, en pocs mesos, en la revitalització d’un diari que aquest Sant Jordi passat feia 45 anys. La millora en la difusió i l’èxit empresarial ho demostren. Cal seguir en aquest camí i en el d’anar ampliant l’objectiu del reconeixement dels millors i més exemplars terrassencs, coneguts o anònims, que cada dia fan la ciutat que tenim.
