Josep Ballbè i Urrit
Mentre escric aquesta columna, s’espera l’arribada a Espanya d’en Joan Carles, el Borbó.
Després d’uns 22 mesos d’un exili daurat als Emirats Àrabs, no podem passar per alt el desvergonyiment que comporta tot l’entrellat. Ningú no pot entendre com es poden haver arxivat el munt d’investigacions flagrantment sospitoses del seu mandat. La Fiscalia s’ha plegat a diluir el que hauria d’haver estat un judici públic i contundent. La classe política s’encarrega de sostenir la mentida d’una monarquia moderna, exemplar i suposadament garant de l’Espanya democràtica. Al poble sofert li fan empassar-se –amb calçador– la creença de dos principis insultants: inviolabilitat i prescripció.
És ací on recordo la condemna a cinc anys de presó –fa 37 anys– de Pedro Pacheco, alcalde de Jerez. Al cap i a la fi, per afirmar la mateixa evidència que tots considerem a hores d’ara: que la justícia de casa nostra grinyola a tort i a dret. Que no em venguin la moto que hem d’assumir la plena “normalitat”. Les malifetes que s’apunten passen de taca d’oli. Dessota aquest criteri, qui la fa que la pagui. I si resulta que aquest tal era la màxima autoritat del país, encara amb més motiu. Per una pura regla de tres, tal com sentencia l’adagi: “La dona del Cèsar no tan sols ha de ser honesta, sinó que, a més, ha de semblar-ho”. Tota la resta són trons. Prou d’equilibris, declaracions ampul·loses i excuses de mal pagador per part de tots els estaments!
Perdono, però no oblido. Per arribar a passar full, ja n’hi ha prou de teatralitat. Tot això fa pudor de socarrim. Protegir el personatge amb l’únic objectiu de mantenir la farsa no fa altra cosa que augmentar l’emprenyament i rebuig del ciutadà normal i corrent. Som en ple segle XXI. Defraudar Hisenda, amagar/blanquejar fortunes molt més que dubtoses a paradisos fiscals i voler-se’n sortir cantant “visca el rei” requereix política de mà dura, inflexible i implacable. Tota la resta deriva en l’apreciació generalitzada que ens estan aixecant el coll de la camisa. Altrament, creu i ratlla! Ara, més que mai –tal com referia al títol–, tot és demèrit de l’emèrit. Quin patetisme!
