JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
La paraula “voyeur”, d’origen francès, deriva del verb “voir” (veure), juntament amb el sufix d’agent -eur, i la traducció literal és “el que veu”.
Segons l’àmbit clínic, un voyeur o voyeurista és aquella persona que presenta una conducta que busca plaer quan mira situacions eròtiques sense que això comporti cap altra acció consecutiva. Busca obtenir excitació sexual observant persones nues o que practiquen alguna activitat sexual, però aquesta conducta no implica cap activitat sexual posterior per part de la persona que observa. El voyeurisme pot arribar a assolir el grau de parafília, l’afició o el gust intensos per un element determinat, considerant-se de vegades com un trastorn. L’anomenat trastorn de voyeurisme implica dur a terme els impulsos i les fantasies de tipus voyeurista sense el consentiment de l’altra persona; experimentant un malestar significatiu o un deteriorament funcional a causa d’aquests desitjos o impulsos.
D’altra banda, sempre s’ha parlat de l’eròtica del poder. És tan forta que sedueix els líders i dominadors de manera irresistible. Ningú se n’escapa! Provoca una transformació personal que ha portat a categoritzar-los al llarg de la història; tenim com a exemples “la síndrome de la Moncloa”, provocant profundes alteracions de caràcter en els nostres governants una vegada són refermats en el poder. Del tracte càlid i proper amb els col·laboradors passen al distanciament i a la soledat exigida per ells mateixos. El que al principi de la legislatura era un consell oportú ara pot ser considerat pel cap de l’executiu com una crítica destructiva i rebutjable. Cap dels presidents del govern de l’Estat espanyol ha escapat en aquesta transformació. Un altre exemple d’aquesta atracció és la síndrome de Stalin, que situa els governants en aquest difícil equilibri entre el poder i la paranoia.
Serà sota la reflexió d’aquests dos conceptes (voyeurisme i eròtica del poder) on haurem de situar l’últim episodi d’espionatge de l’Estat espanyol vers alguns governants catalans i persones del seu entorn. La sensació d’invulnerabilitat que han desenvolupat en els seus càrrecs, sumat a la curiositat pel que és desconegut, que és concomitant al gènere humà, ha provocat que homes i dones del poder espanyol hagin volgut descobrir les vergonyes dels que d’una manera o altra distorsionen la seva rància realitat. No s’han sabut estar de mirar pel forat del pany sense permís dels enamorats per poder veure, igual que fa el voyeur, quines són les postures apassionades que adopten els contraris a la seva posició immobilista de missioner. S’han cregut intocables, potser ho són, protegits per una corrua de clavegueres de difícil accés i trànsit i han caigut en la temptació de voler saber sense ser vistos, a més, ratificats per un poder judicial i suprem que els ha tret la clau del pany perquè la visió sigui més clara, neta i legalment justificable.
I el que finalment ha passat és que els enamorats que fornicàvem nus sense cap mena de sospita que eren observats s’han sentit traïts per un pacte de bones intencions que tremolava des dels seus inicis. Paraules i bons auguris de relació fluida que mai es van veure acompanyats de fets contrastats i sòlids en favor de l’amor i la confiança que es pretenien entre ells. La desafecció i la sospita plana sobre qualsevol indici d’acostament, i si no fos perquè trencar la relació ens podria portar a donar oportunitats als que tenen trastorns pitjors en la conducta vers les motivacions catalanes, segurament el divorci seria inevitable.
Recordeu sempre posar-vos la roba interior abans de sortir del llit.
