Txell Soler i Dori Solvas (Tot per Terrassa)
Un dimecres del mes de setembre de 2004 ens llevàvem amb la notícia del suïcidi del Jokin Ceberio. Un noi de només 13 anys que va llançar-se al buit des d’un pont d’Hondarribia.
Era un noi que va decidir treure’s la vida perquè no va poder aguantar més l’assetjament escolar al que estava sotmès.
No va ser el primer, però el cas del Jokin va remoure consciències. Potser perquè En tenia tot just 13 anys. Potser perquè, durant el judici, els seus pares van relatar com es despertaven de matinada i veien com el seu fill plorava de desesperació assegut en un racó de la seva habitació a les fosques. Potser perquè tota aquesta tristesa va cristal·litzar quan vam ser testimonis de l’últim missatge que el Jokin, amb 13 anys, va escriure al seu ordinador abans d’agafar la seva bicicleta per anar a morir: “Libre, oh, libre. Mis ojos seguiran, aunque paren mis pies”. La seva història va omplir titulars i va encendre alarmes. Per primera vegada a Espanya es va parlar obertament d’assetjament, de bullying. Per primera vegada s’emprava una paraula amb la dimensió suficient per descriure la veritable dimensió del problema, un problema social que no es limita a persones que assetgen i persones assetjades, ens implica a totes i a tots.
Anys més tard ens trobem amb una evolució del concepte i també parlem, malauradament, de ciberassetjament o ciberbullying. L’assetjament que es fa a través de mitjans digitals que tant a l’abast tenim, com són internet i els telèfons mòbils. Sol ser un assetjament entre joves, nens i nenes o adolescents en l’entorn escolar. És a dir, entre iguals i en un context social compartit. Sigui quina sigui la situació que el defineixi, el pitjor és que parlem d’amenaces, d’humiliacions o d’abús, amb episodis que es solen donar de forma reiterada, sense donar treva i que s’amaguen rere l’anonimat d’una pantalla.
Cal, doncs, posar fil a l’agulla i veure què es pot fer per prevenir, detectar i donar resposta a aquest tipus d’assetjament. Aquí volem parlar de la corresponsabilitat de tothom, incloses les famílies, els centres educatius i les companyes i companys. I volem també parlar d’un concepte com és el de Provenció (sí, provenció, un pas més enllà de la prevenció), una paraula que hauríem d’anar afegint al nostre vocabulari. Es basa en la idea de no limitar-nos a intentar prevenir els conflictes, i sí d’aportar eines perquè aquests es puguin gestionar de forma convenient. Així, partim de la base que els conflictes són una oportunitat i que cal veure perquè es dona una situació, dotant d’eines a tots els agents. Repetim, a tots. Així, des d’edats molt primerenques cal donar eines als nens i nenes per reconèixer les pròpies emocions, per canalitzar la frustració, per generar empatia amb els i les iguals i per valorar els efectes de les accions. Com es pot fer? Doncs a partir de jocs i d’activitats cooperatives (que també van molt més enllà que fer activitats en grup) per treballar la confiança i el coneixement mutu. L’objectiu final ha de ser poder establir un codi comú de comunicació basat en l’empatia i la no violència. Un codi que pot ajudar a evitar futures actituds d’assetjament.
Els i les infants i joves han d’identificar espais de confiança on poder comunicar com se senten, què els afecta. Els adults de l’entorn hem de ser receptius i receptives; és a dir, donar importància a senyals que potser pensem que són intranscendents, i que podem detectar a partir de la comunicació no verbal o a canvis d’actitud sobtats.
Si dèiem que les noves tecnologies poden facilitar l’assetjament des de la covardia de l’anonimat, també poden ser les nostres aliades. Per a això cal educar en un ús segur i sa d’internet, de les xarxes socials, dels mòbils o dels videojocs. I no parlem de controlar, sinó més aviat d’acompanyar.
El ciberassetjament sol ser un monstre sense rostre que difon mentides, publica fotos per avergonyir, envia missatges per ferir o per amenaçar i, fins i tot, es va passar per una altra persona per enviar missatges agressius en nom seu. Si qualsevol de nosaltres detecta una situació similars, cal que siguem proactius, cal que escoltem i que donem el pas d’interessar-nos per la persona que ho està patint. El nostre silenci també ens pot fer còmplices, i és quan el monstre guanya.
Nota de l’editor: Diari de Terrassa obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
