Antonio Machado
Els serveis d’atenció domiciliària (SAD) són un conjunt de recursos per a persones que, per raó d’edat, dependència o discapacitat, tenen limitada l’autonomia per dur a terme les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent i a distància.
Aquest servei hauria d’haver estat, des del seu inici, un servei plenament gestionat i executat per les dues administracions catalanes (Generalitat i ajuntaments), però des dels anys vuitanta la dreta catalana ha estat el baluard de la privatització de tot el que és públic.
D’altra banda, els grans grups empresarials espanyols, provinents de les grans empreses constructores, amb la inestabilitat dels sectors financers en els mercats privats d’inversió, van començar a integrar-se en el sector públic de serveis com a garantia d’assegurar noves fonts de negoci amb la seguretat i garantia del que és públic, estant integrats en xarxes de grups polítics que facilitin la corrupció en els processos de contractació. Hi ha un servei especialment deteriorat perquè està sent l’essència del que no hauria de ser, però és, en l’àmbit de l’acció del que és públic. Parlem del servei d’atenció domiciliària (SAD), on s’ha oblidat el tracte i cura de les persones més vulnerables. El mateix mecanisme establert dona peu a milers d’irregularitats que estan afectant els usuaris, tant en la qualitat de la seva vida com en la seva salut.
Fa anys que el col·lectiu de treballadores que atenen el SAD es van aixecar en lluita per les condicions laborals que els imposen les empreses a les quals s’han vist abocades a partir del concurs de concessió del servei per l’equip de govern municipal, abans els socialistes i actualment els de TotxTerrassa+ERC.
A partir de la pressió del col·lectiu del SAD i de les organitzacions socials de la ciutat que han fet causa comuna d’aquest tema, l’Ajuntament està estudiant la proposta per al nou contracte de servei mitjançant una comissió tècnica per a l’anàlisi de la forma de gestió per a la prestació del servei municipal d’atenció domiciliària. Ara el que “toca” al regidor Noel Duque és fer bé la seva feina, i si vol apropar-se a una concepció política realment d’esquerres, que comenci per municipalitzar aquest servei tan essencial per a molta gent depenent, i donar unes condicions laborals justes a les treballadores del SAD. Als fons voltor no se’ls dona accés als serveis públics, se’ls li tanca la porta d’accés, i se’ls combat. Al final, aquest servei no pot dependre de l’opinió d’uns tècnics. Això és una decisió política totalment.
Al final, el que han aconseguit aquests “il·luminats” de TxT ha estat un servei deficient en els objectius de satisfacció, tant dels professionals que fan l’atenció a les persones dependents com als usuaris atesos. Falla plenament la gestió des de l’àmbit de les dues administracions que només es cuiden a pagar els fons “voltor” el que està acordat en contracte, però el resultat que arriba a les llars de les persones dependents, fruit que les empreses adjudicatàries, és que contracten personal no apte per a aquest servei, que desconeix totalment el que han de fer. Les treballadores veteranes i alguns familiars d’usuaris atesos han manifestat que s’estan produint casos molt greus, tant en l’acció professional amb l’usuari com en l’actitud moral d’algunes treballadores amb l’usuari. En el cas de la nostra ciutat, s’han presentat denúncies contra l’atenció del servei per part d’usuaris que han elevat a la síndica de greuges, la Sra. Isabel Marquès, i després de tres mesos encara l’Ajuntament no ha dit res. Noel Duque estaria bé que pogués resoldre aquestes qüestions en lloc d’estar pendent en quina moguda social es pot ficar per sortir a la foto de torn.
Manca identificació del professional davant de l’usuari. Caldria fer valoracions individuals de cada cas atès des de l’usuari fins al professional que atén. Hauria d’haver-hi un procés establert de control efectiu de les intervencions efectuades i amb quina qualitat s’han donat.
Perquè tot això no passi, s’ha d’establir un servei públic que porti el procés controlat, tant des de la part que afecta l’usuari com la del treballador, que hauria de ser un empleat municipal.
Respecte als treballadors, el temps de treball en cada cas que ha d’atendre i el temps de desplaçament necessari, que va a càrrec del treballador, té una incidència directa en el temps del següent servei a realitzar. Els dissabtes són lectius, fet que significa que s’haurien de gratificar com a tal.
El salari no arriba al salari mínim interprofessional. Les hores extres no es paguen. Contractació per sota de la categoria laboral exigida. Planificació del temps de treball, que genera una disponibilitat total, i que impedeix la conciliació laboral i familiar. Acomiadaments com a mesura d’assetjament laboral al col·lectiu. Impagaments continus de salaris. Les treballadores d’atenció a la dependència han de suportar tot l’equip d’atenció necessària, menjar, els equips de protecció individual (EPI). Han d’atendre persones en habitatges amb banys no adaptats. Han de moure persones grans en espais reduïts, tot això genera lesions, malalties de contagis, etc., i al final, des de l’assistència sanitària el que hauria de ser un accident laboral acaba sent una malaltia comuna. Tot un frau de la legislació laboral. No hi ha cap avaluació del servei per part de l’Ajuntament.
No contents amb això, l’Ajuntament i empreses concessionàries ara es proposen implementar un nou projecte, seguint la línia del Projecte Illa, que obligaria les treballadores familiars a ser elles mateixes qui organitzin i coordinin els serveis, augmentant el temps de feina i la responsabilitat, però sense cap remuneració a canvi. Aquest model s’intenta implementar sota un pressuposat “voluntarisme” de les treballadores, terme que no té cabuda en un sector tan precaritzat com aquest.
