Rosa Ferrer, professora d’infermeria
L’any 1964, Raimon va estrenar la cançó “Nosaltres no som d’eixe món”. Creuen que no és una de les cançons més representatives d’aquest món actual, global, modern i sobretot democràtic i natural? Jo no em sento d’eixe món. Vostès sí o requereixen atenció permanent i a distància?
Resulta que han trobat la solució perquè plogui. Això sí, regulant la pluja com els sembli als polítics o als multimilionaris. Saben què? En diré Gargamels, sí, com el Gargamel de la divertida sèrie dels barrufets. Els ho explico.
Davant el gran problema que representa la manca de pluja, per tant, l’augment de sequera i els consegüents problemes tant per als pagesos, ramaders i per a tots en general, les “grans ments pensants” actuals han descobert una gran solució. Com és normal en l’actualitat, ni és barata ni ecològica. Es tracta que un immens avió faci núvols de pluja (ja funciona a la Xina i comencen als Estats Units) amb l’ajuda de iodur de plata, tòxic per als humans, animals i vegetals, anirà volant per sobre dels terrenys on els Gargamels vulguin. O millor dit, els interessi que plogui i, apa, allà plourà. Saben què passa amb el iodur de plata? Doncs que quan el respirem, la pell se’ns anirà posant de color blavós. Que bufons estarem, oi? Igual que els barrufets (per això he titulat així l’article). Això sí, ni serem lliures, ni estarem contents, ni ho passarem bé com ells. No ho dubtin, tampoc no ens deslliurarem dels Gargamels amb la facilitat en què ho feien ells. Entre altres coses, perquè ja s’han cuidat prou de manipular-nos i d’espantar-nos ben espantats. També ens tenen ben controlats, ni els cal el programa Pegasus, amb els mòbils, tauletes i rellotges intel·ligents, intel·ligents sobretot per a ells, tenen sempre a mà la nostra ubicació, la nostra salut i comptes bancaris.
El fet que es forci l’aigua a formar part dels núvols per a generar precipitacions en unes certes regions implica que s’atreu l’aigua d’altres regions, per la qual cosa en aquestes no plourà.
Fa uns dies els comentava com contaminaven els coets. Els avions també. Tan sols cal fixar-se amb les esteles de condensació que van deixant al cel. Això és el que realment està destrossant el clima, i també totes aquestes proves nuclears, bombes de dispersió i míssils supersònics, tots destrossen, ni un aporta cap benefici ni al planeta ni, evidentment, a la humanitat. Els explicava com tenien prohibit els pagesos tirar quatre desgraciats petards per salvar una collita. Les multes que havien de pagar. En canvi, aquests Gargamels ens volen fer combregar amb rodes de molí fent-nos creure que arreglaran la destrossada atmosfera fent ploure utilitzant, precisament, els mateixos mètodes, fins i tot pitjors, ja que hi afegeixen més substàncies químiques i insanes (iodur de plata), que amb les que ja l’han alterada.
Quan direm prou? Quan els direm: fins aquí heu arribat, Gargamels? Ens hi va la salut, la vida, però sobretot, què quedarà per als nostres fills i nets? Diguem prou d’una vegada, que parin les bombes, míssils, coets, i no diré tots, no soc tan extremista, però sí disminuir una part de les flotes d’avions, sobretot aquests que “fabriquen pluja”, així com deixar que la natura es regeneri, que ho fa fins i tot quan li posem traves, paren els rius per fer pantans, el que fa que no arribin sediments als deltes, alteren la flora i fauna aquàtica, a més d’acumular aigua pudent. Quan l’aigua corre, genera energia, oi? Doncs potser si els rius portessin aigua, probablement les ones d’energia que mou en córrer riu avall a més de remoure l’atmosfera, aportaria la humitat per crear de manera natural els núvols i la pluja.
Per a la nostra salut integral, per a la de la natura, i sobretot per a un món millor, més sa i lliure per als nostres fills i nets, diguem prou als Gargamels i als Azraels, que com el gat que sempre està al costat del Gargamel dels barrufets i, fidel al seu amo, els fa la vida impossible, també n’hi ha, i masses, a la vida real.
“… Quants anys podrà una muntanya existir / Abans que l’ensorri la mar. / Quant temps la gent haurà de seguir / Per guanyar-se la llibertat. / Quantes vegades podrem girar el cap / Fingint que no ens n’hem adonat./ … Això amic meu només ho sap el vent, / Escolta la resposta dins del vent”. Bob Dylan, 1962. Ara ja ni el vent té la resposta, també el manipulen els Gargamels ajudats amb la seva cohort d’Azraels.
“Produeix una immensa tristesa pensar que la naturalesa parla mentre el gènere humà no escolta”, Victor Hugo.
Sé que em repeteixo, però no em cansaré de dir-ho, apagueu pantalles, pareu el soroll, tanqueu els ulls uns minuts i, escolteu; no sentiu com us parla el vostre cos i com, ja quasi agonitzant, ens demana ajuda la natura, escolteu com canta alegre l’aigua quan corre o com de silenciosa i trista està quan la tenim empresonada. Tan sols prenent-ne consciència podrem reaccionar i tornar a la vida.
