Josep Ballbè i Urrit
Aquest dimarts va fer quatre anys que ETA anuncià el desmantellament estructural de la banda terrorista.
Òbviament, entenc que és un tema ben controvertit per a parlar-ne. Malgrat tot, ningú no m’impedirà dir-hi la meva. En aquest sentit, les “ferides” produïdes al llarg d’un munt d’anys difícilment cicatritzaran mai. Les sigles ETA (“Euskadi ta Askatasuna”) equivalen a “llibertat del País Basc”, la qual cosa no deixa de representar un menyspreu –en tota regla– envers el conjunt de la societat. Sobretot quan tan sols mantenien un objectiu: sembrar dolor, terror, mort i extorsió.
D’aleshores ençà, s’ha pretès diluir l’estratègia operativa a l’àmbit soterrat de la formació política coneguda com a EH-Bildu: una coalició de partits nacionalistes-independentistes de l’esquerra abertzale. La decisió de plegar veles no fou, en cap cas, voluntària. S’hi van veure abocats a contracor. La simbiosi d’un conjunt de factors no els atorgà altra opció. Ací, citaria el rebuig social generalitzat, la fermesa de les institucions, la pressió policial, la mateixa evolució de l’espectre nacionalista d’Euskadi.
Per tot plegat, doncs, continuaré criticant –sine die– el cinisme teatral de qui vol passar full, sense més ni més. Un fet és cert: es van endur moltíssimes persones, perquè sí. Allí i per aquests verals, amb un record emocionat –entre d’altres– el Paco Cano, l’Ernest Lluch, les víctimes d’Hipercor o les de les casernes de Sabadell i Vic.
Al bell mig de tot plegat, adreço el meu rebuig crític i repel·lent a la classe política de tot el país de la pell de brau. Al meu entendre, es mereixen un suspens en tota regla, perquè s’han rentat les mans i tenen el tema del tot arxivat i oblidat. Tard o d’hora, la història posarà a lloc el perfil “driblador” de figures com en Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe Gonzàlez, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy, José A. Ardanza, Carlos Garaikoetxea, Juan J. Ibarretxe, Íñigo Urkullu, Juan M. Atutxa o Arnaldo Otegi. S’han dut a terme un estol d’equilibris i ajustaments que no arriben a tancar el cicle.
Per tal que un poble esdevingui lliure del tot, essent amo i senyor del seu futur, encara s’ha de gruar molt i molt. Menys escarafalls i molta més claredat i contundència efectiva! Sense un penediment real, una rendició de comptes sincera i un cap cot, la resta són pamplines.
