Ander Zurimendi
Tinder i les altres apps de cites han sacsejat les formes de lligar i el tipus de relacions sexoafectives que establim.
No és cap novetat, és cert, però mirem d’establir una anàlisi del que estem vivint tantes i tantes persones. A l’assaig “La nostra atenció ha estat raptada” (Tigre de Paper), l’activista vilafranquer Na Pai sosté que Tinder ens fa sentir “un tall de carn en un mercat immens”, cosa que acaba generant el que recentment s’ha anomenat “Tinder-fatiga”. “Pot semblar molt fascinant, però a mesura que ens anem fent veterans, cada vegada ens emociona menys”. Les converses insubstancials s’acumulen com llibres a la tauleta de nit. Si no, malestar i males experiències, que deixen a les vores cadàvers emocionals.
I és que la dinàmica del Tinder es basa a fer “match”, objectiu pel qual és necessari destriar contínuament a quina persona vols donar un “like” i quina descartes. Desenes de cares ens apareixen a la pantalla, una rere l’altra. I un cop passat el primer dia de novetat (en què t’atures una mica més amb cada persona), la tria dels perfils es converteix en una acció mecànica. Moure el dit cap a l’esquerra (l’acció que indica que no m’agrada, vaja), una vegada rere l’altra. D’una manera obscenament mecànica. Va ser en aquest moment quan me’n vaig adonar. I vaig prendre consciència que no oferia més de dos segons de la meva atenció a cada persona que tenia dins la pantalla. Tu, no. Tu, fora. Tu, tampoc. I em vaig demanar: només de veure-li la cara el descarto bruscament? Això és tot el que m’interessa d’una persona?
Després vaig pensar a l’inrevés. M’hauran descartat amb tanta desídia? La resposta és: sí. I aquell noi a qui li vaig fer “like” i no n’he sabut res, també m’haurà enviat a les escombraries amb un cop de dit?
D’aquí que Na Pai propugni menys flirteig virtual i més flirteig de qualitat i cara a cara. De fet, és en el cara a cara quan més bé funciona dir-nos coses boniques els uns als altres, que ens fa sentir valorades i ens fa apujar l’autoestima.
Vet aquí que podríem extrapolar aquesta premissa de dir coses boniques als altres més enllà de l’amor sexoafectiu. O sigui, l’amor de les amistats. Una sòlida posta que vehicula Juan Carlos Pérez Cortés al seu assaig “Anarquia relacional. La revolució des dels vincles” (Bellaterra edicions).
Com és el cas de l’amor cap a les amigues i amics en el marc de les cures. Reivindicació política de l’amistat, en què el vincle no és un ens eteri que es crea del no-res, sinó que es genera des de les seves pràctiques. Quantes coses hem d’agrair els homes al feminisme! Unes amistats constants, promíscues i il·limitades, en què ens llegim els uns als altres sense rols preestablerts.
Un amor que impregna la comunitat que anem conformant segons els vincles. Digueu més sovint, a un amic, que l’estimeu. Doneu-li amor amb reciprocitat. I si els vostres ideals són encara més elevats, impregneu d’amor cada acte de la quotidianitat.
També l’amor en totes les seves mirades. El maternofilial. Fa uns dies comentava a la meva mare i al meu pare la meva angoixa perquè aquest Sant Jordi no rebria cap llibre de cap parella, ja que estic solter. Perquè en una festa en què les parelles són l’eix de l’amor i la diada, sovint es fa difícil sobreviure a Sant Jordi sense sentir-se un fracassat emocional. Que la festa no va amb tu, vaja.
Jo els ho deia mig de broma mig de veritat, als meus pares. Però a ells no se’ls va escapar la meva preocupació. I la vigília de Sant Jordi rebia a la redacció un paquet de Correus. M’envien un llibre i una targeta on senzillament han escrit: “Maite zaitugu. Ama, Aita”. En èuscar. “T’estimem”. Energia vital per a tot el cap de setmana.
Perquè l’amor és il·limitat i també múltiple. I per Sant Jordi, d’alguna manera el Sant Valentí de les terres catalanes, fem una reivindicació d’amor transformador. De crear vincles sans i intensos. I tornant a les apps: no pas de renunciar a Tinder (la massiva presència de persones en l’àmbit LGTBIQ+, per exemple, la fa necessària i atractiva).
Més aviat, això va d’emprar-lo com les persones funcionals que som.
Avui dia en diem responsabilitat afectiva, però com sosté una amiga meva, quina tristor que hàgim arribat a crear un concepte d’un fet que hauria de ser la normalitat.
