Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“La música és per a l’ànima el que la gimnàstica per al cos”, Plató. Aquest any, la Fira Modernista està dedicada a la universitat, m’agrada el tema, els terrassencs sempre hem sentit molt orgull de la nostra Escola Industrial.
Una manera d’anomenar-la molt familiar, no per això menyscabar en absolut la seva importància, ans al contrari, sempre hem estat molt cofois de sentir que és tan nostre. És com el fill o la filla que tant estimem. Ha fet ja cinquanta anys i continuem dient-li el nen o la nena. Ara Terrassa acull moltes més facultats d’on surten persones amb molts i diferents coneixements i, idees innovadores, ara bé, la Modernista és l’Escola Industrial.
Vull compartir uns records personals preciosos d’una de les experiències més boniques que he viscut, que m’ha acompanyat tota la vida posant-me sempre un somriure alegre, feliç i emocionat a la cara. El fet de ser personal no vol dir que no hi hagi gent de la meva edat que, segur, també ho recordin. Les més grans potser en tenen, fins i tot, algun record fotogràfic.
Recorden la tuna universitària de Terrassa? Clar que sí! L’han de recordar tocant als carrers, al Centre Social Catòlic –Socialet–, al Casino del Comerç, i a molts llocs més! Potser ara és quan es pregunten: i això és un record personal? Aquest record de l’estudiantina, també anomenada així, el tenim molts. Com ja he dit, segur que hi ha gent que ho recorda. Ara bé, els meus records de la tuna venen des de dins, d’entre bambolines, evidentment, per l’edat que tenia. La majoria els tinc pels pares, que m’ho recordaren a mesura que creixia i preguntava mirant fotografies. D’altres, dels que jo tenia com si ho hagués somniat, m’ho varen confirmar alguns dels components de la tuna, perquè vaig viure amb ells les seves rondalles i concerts com a padrina de la promoció de l’any 1959 i, durant el curs 58-59 anava vestida de tuna com ells amb una petita diferència: les dedicatòries de les cintes de les capes dels tunos estaven escrites i signades per noies. Les de la meva capa estan escrites i signades per ells.
Quan sortien a l’escenari em feien trepitjar-los la capa, deien que els portava sort. Aquest era un dels records que em van confirmar ells, així com el “capità”, com ells anomenaven el cap de l’estudiantina, que sortia l’últim amb mi agafant-me la mà. Aleshores, pujava en un tamboret que estava al mig de l’escenari i allà estava, “tocant la meva guitarra i cantant”, amb “Clavelitos”, em posaven un clavell vermell entre els rínxols del cabell. Quan anaven a fer l’última cançó, el “capità” m’agafava en braços i amb tots al voltant ballàvem.”Sense música la vida seria un error”, Friedrich Nietzsche.
Els pares m’explicaren que quan van fer el viatge de final de carrera van venir a casa quatre nois de la tuna, en representació de tota estudiantina per a demanar-los que em deixessin anar de viatge amb ells a Alemanya, que era on anaven. El meu pare es veu que es va posar a riure dient-los que com a acudit era molt bo tenint en compte que jo tenia 5 anys (evidentment si n’hagués tingut 18, tampoc m’hi haurien deixat anar). Es veu que els van intentar convèncer dient-los que jo per a ells era com una germana i que em cuidarien molt bé. Vaja, no se’n van sortir, com era el més normal. El dia que van tornar, millor dit, la nit que van arribar a Terrassa el primer que van fer va ser venir a casa vestits de tunos a dir-me hola amb les guitarres, bandúrries i panderetes cantant al bell mig del carrer, “En esta noche clara” i “Clavelitos”. Jo ja estava al llit, però vaig baixar corrent al carrer amb pijama i amb els pares, per abraçar-los, m’havien portat pelutxos i records, va ser tan bonic. Em sap tant de greu que hagi desaparegut la nostra tuna.
Fa uns cinc anys, quan vaig tornar a viure a Terrassa després de quaranta anys fora, un dia revisant armaris em vaig retrobar amb el meu vestit de tuna, està molt ben conservat, i vaig pensar que si l’Escola Industrial tenia guardats records del passat potser els podria interessar tenir aquell uniforme de tuna del curs 1958-59, però quan m’hi vaig posar en contacte telefònic em van dir, molt educadament, que de la tuna no en tenien constància i, per tant, no els interessava, vaig preguntar que com era possible i la resposta va ser que tot havia canviat molt.
Vaig fer una recerca per internet i tan sols en una associació de tunes de Múrcia vaig trobar unes referències de la Tuna d’Enginyers de Terrassa, on constava, a part de l’antiguitat, que va ser l’única tuna universitària que no pertanyia a cap capital, ja veuen, amics, que Terrassa és molta Terrassa. He preguntat a gent que està ficada en la música de sempre, gent més gran que jo i fins i tot un amic, músic, del pare em va dir: “No em consta que hi hagi cap arxiu guardat de la nostra tuna i és una pena perquè tocaven molt bé i van portar alegria en uns anys molt grisos”.
Em fa molta pena que no li donem importància, com és malauradament freqüent, mentre a fora de casa consta i és valorada, a casa ni la recordem. Per això des d’aquesta modesta columna vull fer un petit homenatge a la Tuna Universitària de l’Escola d’Enginyers de Terrassa, estic segura que molts de vostès també la recorden i una micona la troben a faltar. Universitaris de Terrassa animeu-vos i poseu una tuna a les vostres vides, en gaudireu molt!
