Josep Ballbè i Urrit
És evident que faig un joc de paraules. Gairebé un autèntic embarbussament.
Tothom reconeix què s’amaga darrere d’un tic-tac. Per contra, crec que una majoria de lectors no sap què són les TIC. Espero ajudar-los a aclarir-ho un cop acabin de llegir aquest escrit.
A partir de les pròpies inicials, contemplo les tecnologies de la informació i la comunicació. Al llarg d’aquest gairebé darrer mig segle, unes i altres han canviat la forma de relacionar-se de la gent. Les distàncies ja no representen cap problema per a interconnectar-se. Unes i altres fan servir la informàtica, la digitalització, la microelectrònica i les telecomunicacions per accedir a la informació. És evident que els plans d’estudi periodístics han sofert un sotrac estratosfèric. Res ja no és igual. Les hemeroteques han passat a millor vida i Google i Youtube –per citar dos exemples– són vies d’obtenció ràpida de dades, mitjançant un mínim esforç. Premsa, ràdio i televisió tenen el suport fantàstic de continguts virtualitzats.
En aquest punt, si hi afegim l’esclat brutal de les xarxes socials, tot esdevé summament espectacular. Malgrat tot, tinc la percepció que aquests avantatges evidents poden generar una manca d’esforç crític per part d’alguns alumnes o professionals del ram. El nivell crític i analític del seu cervell es pot reduir a expressions mínimes. La qual cosa, òbviament, no parla gens bé a favor d’una millora plàstica.
Els “smartphones”, els rellotges sofisticats i connectats a mòbils, les tauletes i o els portàtils o minicomputadores tal vegada influeixen prou negativament en un menor percentatge de lectura física de llibres.
Connectar-se sense fils a Internet mitjançant el sistema wifi també permet el comerç i el correu electrònic, la banca en línia i una immaterialitat i una velocitat supersònica en tot. Fins i tot, aquesta total interconnexió possibilita l’abast d’un diàleg no presencial ni físic que pot “afusellar” metafòricament l’opinió d’un comentarista o les “fake news” del periodista espavilat de torn… Que de tot n’hi ha!
Automatitzar processos i augmentar molt la velocitat de tot contrasta amb la parsimònia lenta d’una reflexió assenyada. El temps segueix sent relatiu. Tesi a partir de la qual recomano acoblar-nos a l’alarma mental de conrear la fondària de velles pràctiques que potser caldria recuperar. No sigui cas que no arribem a tocar ni quarts ni hores.
