JOSEP-MARIA FONT I GILLUÉ
No ha de passar desapercebut que fa pocs dies a Barcelona, a iniciativa del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el suport de tretze entitats catòliques, es va presentar la primera edició de la Tribuna Joan Carrera.
Es va presentar amb un dinar-col·loqui al qual van assistir més d’un centenar de persones pertanyents a entitats cristianes de Catalunya, moderat per Laura Mor. La iniciativa, que es repetirà, vol recollir i actualitzar les inquietuds i trajectòria del bisbe Joan Carrera, redactor del document “Arrels cristianes de Catalunya”. Vol tractar i potenciar alhora les experiències de diàleg, comunicació i participació social de cara a fer present el fet religiós a Catalunya.
El convidat era Cristóbal López Romero, salesià, arquebisbe de Rabat i cardenal elector. I qui és aquest arquebisbe? Nascut el 1952 a Vélez-Rubio (Andalusia), als 12 anys entra al seminari. La seva família emigra a Catalunya i ell creix al barri del Sant Crist de Badalona i a Castellar. Estudia Periodisme a la UAB i Teologia al Seminari de Barcelona. El 1979 és ordenat prevere i treballa onze anys als barris perifèrics de la Perona i a la Verneda. D’allà salta al Paraguai, on viu 18 anys. Va ser provincial del seu ordre i després va viure 3 anys a Bolívia. Arriba al Marroc el 2003, on descobreix la necessitat de ser pont i anar vencent prejudicis. “Combat les ‘fake news’ que diuen que els musulmans volen envair Europa. Un grapat d’extremistes violents no han d’esborrar l’acceptació de l’altre que té la majoria. Cal parlar menys dels musulmans i parlar-hi més”, com “cal parlar menys dels immigrants i més amb els immigrants” i “cal parlar menys de Déu i parlar més amb Déu”. El 2017 Francesc li confia l’arquebisbat de Rabat i el 2019 el fa cardenal. És un dels tres cardenals electors catalanoparlants.
Al Marroc, amb 37 milions d’habitants, hi ha 30.000 catòlics, el 0,08% de la població. Això que podria ser un problema no ho és: el problema seria ser insignificants o no ser llum que il·lumini. Allà han cedit set parròquies per al culte protestant. Amb ells comparteixen l’Institut Ecumènic de Teologia; l’arquebisbe és un fervent defensor del diàleg interreligiós. També tenen dotze escoles catòliques, on van 10.000 infants musulmans. Amb els musulmans, diu, compartim Déu, la fe i la pregària. Diu que és possible parlar de la unitat des de la pluralitat. Hi ha un nacionalisme sa, però també n’hi ha d’exacerbats que van contra la fraternitat. “Denuncia la política migratòria d’Europa que, com Pilat, es renta les mans, fent que siguin els altres els que -pagant-los- facin la feina bruta, i això és una vergonya, jo somio un món sense fronteres. Els marroquins miren Tarifa des de Tànger i no comprenen per què no hi poden anar”. “Europa tracta diferent els immigrants, segons si són europeus o africans, a qui posem tanques amb concertines -que el president espanyol va treure d’Espanya per portar-les al Marroc- i recorda que amb el conflicte sirià el govern espanyol va dir no després d’haver-se compromès a acollir-ne 19.000, dos anys després en van ser només 2.500. “Amb Ucraïna n’han arribat 25.000 deixant fora de tot dubte que és possible una Europa que aculli tothom”. “És una vergonya que Europa es protegeixi perquè vol conservar els seus privilegis”.
López va valorar la propera canonització de Charles de Foucauld com “un moment d’extraordinària importància” perquè els cristians del Marroc el tenen com a referent. Més endavant parlarem d’aquest militar francès, convertit al cristianisme, fundador dels Germanets i Germanetes de Jesús, que també va deixar la seva empremta a Terrassa amb una fraternitat laica de nois i noies procedents de l’Escoltisme Catòlic.
Parla del Regne i no tant d’Església, com a estil de vida, que prioritza la pau, la justícia, la llibertat, la vida, la veritat, l’amor. Un horitzó utòpic però mobilitzador. Un musulmà diria “fem un món com Déu vol” i un agnòstic “fem un món on faci goig viure”. En qualsevol cas, l’hem de fer entre tots. Diu que li interessa més l’alliberament que la teologia, el seu lema és “Casa meva és el món, la meva família la humanitat” i diu que al segle XXII l’Església probablement som minoria, més testimonial i que les dones ocuparan llocs de responsabilitat com, molt tímidament, ja comença a passar. “L’Església piramidal amb el Papa al cap d’amunt passarà, l’Església és circular i el centre és Crist no el Papa. Tots i cadascun dels cristians i no cristians tenim la mateixa dignitat”. “Hem d’anunciar amb convicció la Bona Nova, sense complexos, sense tancar-nos a les sagristies, la nostra força és la fe i l’esperança”. I afegeix: “Quan els capellans siguin la meitat del que ho són ara, el laïcat prendrà la responsabilitat de moltes comunitats i probablement les dones en portin el pes. Són més d’un 80% dels qui participem a l’Església, potser fins i tot un 90%”.
Una alenada d’aire fresc que ha revifat i confirmat el desig d’una església més viva, desvetllada i atenta al món, als signes dels temps, enmig de tant brogit i rivalitats intraeclesials vergonyants i contràries a l’Evangeli de Jesús. Una empenta al catolicisme obert i acollidor del Concili Vaticà II.
Cristóbal, sant llegendari el nom del qual prové del grec “Kristophorus”, vol dir portador de Crist, fa honor al seu nom. Que visqui molts anys!
