Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Un dels meus fills està acabant el grau de Periodisme i deu ser per això que amb la Paula parlar de la influència que tenen els mitjans de comunicació en la societat s’ha tornat en una constant de les nostres vides.
Maneres d’enfocar una notícia, com fer-ne el tractament per aconseguir un objectiu o un altre, com copsar l’atenció dels lectors, oients o teleespectadors… Aquest tema i altres apareixen en les trobades entre pare i filla i tot plegat es converteix en una bonica manera d’enfortir el nostre vincle i a més a ella li serveix per anar preparant la seva futura professió de manera oberta, diversa i respectant totes les opinions, perquè sovint la seva i la meva disten significativament.
Ara ja fa dies que parlem del conflicte que existeix entre Ucraïna i Rússia i en moltes de les aproximacions que hem fet en aquesta situació han aparegut algunes discrepàncies molt rellevants, ja que entenem el que està passant a l’est europeu de manera totalment contradictòria. La Paula, nova generació de periodistes, aborda els esdeveniments des de la neutralitat que la seva treballada objectivitat li proporciona. Investiga el passat i les relacions dels dos països enfrontats, jo també ho he fet, i ella intenta trobar les raons per les quals Rússia, governada per Putin, es veu abocada a fer el que fa. També intenta saber si allò que demana Ucraïna, dirigida per Zelenski, és realment com ell manifesta dia sí i dia també davant de tots els governants del món. Encara no ha trobat una posició i intenta mantenir-se en aquest equilibri que la història i els esdeveniments projecten. I és aquí quan realment ens allunyem. Soc incapaç de poder parlar de la guerra sense sentir emocions d’odi i repulsa a tot el que està provocant l’exèrcit rus a les persones que viuen a Ucraïna. No existeix cap motiu que permeti elaborar una informació en què no apareguin adjectius del tipus: barbàrie russa, assassí Putin o genocidi del Kremlin. La meva filla, de moment, no utilitza aquestes paraules contundents contra la matança que els russos estan perpetrant a Ucraïna. Això últim la meva filla no ho hauria escrit mai i no és que ella no tingui consciència d’aquesta bogeria sense límits a què ens porta aquesta guerra, senzillament vol parlar-ne sent escrupolosa amb totes les variables que hi intervenen.
No hi estic d’acord, ho sento. Crec que no existeix cap contradicció entre explicar les coses de manera objectiva, justa i adequada a dret i ser bel·ligerant amb tots aquells comportaments i actuacions que es demostren abominables per la humanitat. Segurament podríem trobar algunes raons que ens fessin entendre que Rússia generés una disputa territorial per no sé quina regla del quinze. Però tothom, també els periodistes, han de poder utilitzar el llenguatge per poder construir vida i no pas només per explicar-la. Parlar de la guerra no pot ser mai fútil, parlar de la guerra ha de servir per denunciar tot allò que una guerra no aporta, no regula i no resol. La meva opinió, Paula, és que parlar de les guerres ha de provocar emoció en les persones que ho fan. Que quan parlin dels morts, de la destrucció i de les famílies que les pateixen siguem capaços de sentir-nos implicats i no fer-ho com si la cosa no anés amb nosaltres. El teu avi, Paula, va patir una guerra, i tot que llavors era un nen, ara molts anys després quan en parla encara plora, s’emociona recordant totes i cadascuna de les coses que va viure, totes i cadascuna de les emocions que va sentir.
Seràs una gran periodista si amb les teves paraules ets capaç d’emocionar la gent.
