Rosa Ferrer
Si un dia et fa falta, ho sabràs fer, si ho has d’ensenyar sabres ensenyar-ho i potser, Déu no ho vulgui, podria ajudar-te a sobreviure si hi hagués una altra guerra o una catàstrofe natural”.
“A la vida no saps mai que pot passar, tot va bé i de sobte gira com un mitjó i aleshores t’adones que sort tens d’haver après a fer-ho”. Això em deia l’àvia quan m’ensenyava a fer quelcom que semblava no calia perquè ja ho trobaves a les botigues.
Ser autosuficient en cap cas vol dir tenir una casa intel·ligent, un robot de cuina intel·ligent, un cotxe intel·ligent, etc. Ser autosuficient és, que quan tot se’n va en orris ser capaç de tenir recursos i habilitats, a més de l’actitud per tirar endavant i reconstruir. Això no s’adquireix amb les noves tecnologies sinó amb les antigues habilitats, perquè quan tot falla el que et queda és el mateix que tenien els nostres avis o besavis que ha sigut, en definitiva, el que ens ha permès arribar fins aquí. És a dir: cap per recordar i decidir com actuar, mans per treballar, cames per caminar i, molt important, cor per estimar. Està clar que hem d’aprendre dels nostres ancestres. O el que és el mateix, no oblidar que abans de l’ordinador el disc dur era el cervell, on s’emmagatzemava tot, des de la millor calculadora, a la història més bonica passant per tenir memòria de les petites i grans coses que la natura posa a les nostres mans per continuar endavant.
El dia abans del 6 d’abril de 1992 Sarajevo era una ciutat tan cosmopolita com Barcelona just l’endemà ja no tenien llum, ni aigua, ni menjar, i es van haver de buscar la vida.
Ara és Ucraïna qui ho està patint, han de viure en els refugis antiaeris improvisats, bé a les andanes del metro o en subterranis sense mitjans. També han hagut de buidar hospitals per salvar vides davant els bombardejos per anar a aquest refugi sense tecnologies per diagnosticar o tractar, a més els falten medicaments que, tot i la bona voluntat dels països que els estan ajudant, els hi arriben tard.
I aquí vull fer la reflexió que, durant els cursos que vaig donar sobre cures tradicionals i naturals en diferents CAP de Barcelona, fa 30 anys, on hi havia metges i infermeres. Els hi deia: “Imagineu-vos que durant dos dies us quedeu sense llum i a més, hi ha manca de medicaments, que faríeu?” Primer es quedaven en un silenci sepulcral, després, amb un to de veu apagat deien: “No podríem diagnosticar i, per tant, tampoc tractar fins que tornés el corrent i arribessin medicaments”. Aleshores m’esteu dient que els vostres avis en sabien més que vosaltres? O, espavilaven amb el que tenien a mà? Tot i no tenir els avenços que gaudim ara no deixaven ni de diagnosticar, ni de tractar. Quan els hi explicava tot el que es pot aconseguir amb un senzill pediluvi o maniluvi (bany de peus o de mans), que va des de calmar el mal de cap, millorar la circulació, o calmar una tos irritativa, com un rentat amb aigua freda, que té una duració de menys d’un minut, reactiva l’hipotàlem, regulant la temperatura corporal, tant després d’una anestèsia com d’un accident, baixar la febre amb un bany o amb compreses, sabent està clar on s’han de posar (no sempre tindrem banyera!), em miraven com si vingués d’un altre planeta. Igual que quan els parlava de com actua la mel no refinada per tancar ferides evitant infeccions, per netejar-les de supuracions, per eliminar fongs, fins i tot per frenar petites hemorràgies, o bé com calma el prurit l’oli d’oliva i millora la circulació a més d’hidratar. Ara bé, a mesura que ho anaven provant i explicaven els resultats a classe se’ls veia tan satisfets de tenir eines a mà en qualsevol lloc on es trobessin.
Com diu Hipòcrates: “Hem de tornar a la naturalesa mateixa, a les observacions del cos quant a salut i malaltia, per a aprendre la veritat”.
També recordàvem el perquè és important observar la llengua, recorden anys enrere quan et visitava el metge de capçalera que un cop havies contat que et passava el primer que et deia era: “Ensenya’m la llengua?”Aleshores, observant on hi havia una zona saburral, o amb papil·les inflamades, o blanca, deia: “Pot ser d’estómac” o “de fetge”, etc. Saben, fa cinquanta o seixanta anys no hi havia gaires proves a fer i quan en demanàvem, era per confirmar un diagnòstic, o descartar un dubte, no per “a veure si surt quelcom, no!” L’orientació diagnostica ja estava feta.
Dit això vull afegir que mai en cap moment he estat, ni estic en contra de l’avenç científic, com tampoc em sentiran parlar mai de medecina alternativa. En el meu cas, com a infermera, de cures alternatives, sinó d’utilitzar els mitjans avançats que ara tenim, però, sense oblidar la saviesa dels nostres avantpassats (recordin que sense ells no hauria arribat fins aquí). Jo no crec en dues o més medicines diferents. Crec que hi ha una medicina que pot ser amb mancances importants si tan sols la veiem amb els ulls de les últimes tecnologies, o bé holística i, per tant, integral si, avançant, que és el que s’ha de fer, en tecnologia i recerca. No oblidem totes aquelles habilitats dels avantpassats, i tots els mitjans que tenim en la natura perquè, deixant a part que, ja hi ha moltes persones que presenten al·lèrgies químiques múltiples i no poden prendre medicació convencional, en conseqüència, s’haurien d’intentar tractar amb mitjans naturals. Si, malauradament, ens trobem un dia com ara està Ucraïna, o hi hagués un fenomen natural que ens deixés sense la tecnologia, no ens aniria gens malament recordar, com es pot fer un foc a terra sense provocar un incendi, com el que feien els avis, saber fer pa, sabó amb l’oli d’oliva reciclat, fins a tenir cura de les persones malaltes o ferides amb el que la natura ens dona dia a dia.
Diu una dita popular: “El saber no ocupa lloc”, jo hi vull afegir que a més estimula les neurones, crea enllaços neuronals, et manté al dia i, sobretot mai fa nosa, a part de ser de gran utilitat en els moments menys pensats.
