Joan Roma i Cunill
Havia pensat posar “el naixement d’una nació”, però no, Catalunya és una nació des de fa centenars d’anys i, en canvi, la nostra administració va néixer els anys vuitanta del segle passat.
Fa quatre dies, en l’àmbit històric. D’aquí que l’hagi pogut veure néixer i créixer fins avui dia.
Soc molt crític, molt, del camí recorregut. Per a mi, el gran model d’administració moderna, austera i eficient era i és la suïssa. Un país pobre un segle enrere, que va saber situar-se en el lloc adequat i, amb austeritat i esforç, va anar pujant esglaons fins a arribar als primers llocs de qualitat de vida, en l’àmbit mundial.
Per grandària i habitants, som força semblants, si bé ella és una nació-Estat i nosaltres una nació, dintre d’un Estat autonòmic, amb àmplies i diverses competències que ben aprofitades ens haurien pogut portar a lideratges de primer nivell. Però no, vam començar malament i hem acabat en desastre. Intentaré donar alguns apunts per exposar el que he vist, des d’una atalaia tan privilegiada com quaranta anys de vida municipal i quatre legislatures de diputat.
El naixement va suposar uns inicis molt improvisats i caòtics per esdeveniments excepcionals, com el retorn del president Terradellas, primeres eleccions al Parlament, sorpresa en els resultats, i elecció de Jordi Pujol com a president de la nova Generalitat. Si agafem aquest moment, com el de l’inici real del naixement de l’administració actual, veurem els primers grans errors comesos.
En comptes de fer cas a alguns prohoms savis i austers, Pujol va voler copiar l’estructura del Govern central. Res de petiteses ni austeritat, havia fet de banquer i volia disposar d’una gran estructura, amb grans edificis, molts cotxes oficials, protocol a dojo, i lògicament una policia pròpia que li rendís armes cada vegada que entrés i sortís de Palau.
Tot havia de ser gran perquè ell pensava en gran. No tenia ningú al costat que li pogués fer ombra ni frenar-lo en les immenses despeses que s’anaven a fer. Recordo les sàvies paraules d’alguns primers parlamentaris en què proposaven situar la presidència de la Generalitat al Palau (on fins aleshores residia la Diputació de Barcelona), i la resta de departaments agrupar-los en un gran edifici. Era pràctic i auster, perquè estalviava moltíssim i feia molt pràctic treballar-hi per als de dintre i per als de fora. Però no. Un país amb vocació d’Estat no podia encabir-se en un sol edifici.
I, efectivament, així no es va fer. En comptes de pensar en l’antiga caserna de Sant Andreu o en algun altre gran equipament barceloní, on cabia tota la Generalitat, es van començar a buscar “edificis nobles i amb història”, per a cada departament. Si a Madrid cada ministeri té el seu edifici, aquí no podíem ser menys.
I heus aquí que un conseller tria un antic banc, un altre una antiga seu d’empresa, un altre una casa noble… fins a esgotar els grans edificis de Barcelona i haver d’anar a llogar el Palau de Mar, per a la conselleria de Benestar Social, a raó d’un milió de pessetes diàries.
I com que tot havia de ser gran i monumental, els despatxos principals competien i superaven els ministerials de Madrid. Faltaria més! I es cridava grans dissenyadors per a triar el mobiliari corresponent. I si després venia un altre conseller i no li agradava, el canviava de dalt a baix, i punt.
El primer gran error, doncs, va ser copiar una estructura vella, antiga, pròpia del segle XIX, però no del XX, i no sota els principis d’austeritat, sinó de grandesa, pròpia dels nous rics. Algú pagarà, i així va anar creixent la nova administració amb secretaries generals, direccions generals, amb serveis territorials escampats per la ciutat de Barcelona o zones properes. Una enorme estructura difícil de gestionar i fer funcionar en paràmetres de finals de segle XX i ja principis del XXI.
El segon gran error va ser la manca de planificació i programació de les grans obres de país. Se’n parlava però passaven al davant els compromisos amb alguns alcaldes o poders territorials, no necessàriament polítics. La barreja de pressions polítiques i interessos particulars van impulsar grans obres per fer negoci: autopistes de peatge, túnel del Cadí, túnels de Vallvidrera, etc. Passaven al davant els interessos a les necessitats.
El tercer gran error va ser la mediocritat dels lideratges. No es triaven els millors disponibles, sinó els més fidels o els més propers, servissin o no. Res pitjor que posar a manar persones sense el nivell adequat. Si mirem els llistats de càrrecs, en salvarem un quinze o vint per cent, però no més. Abans i, molt especialment, ara tenim lideratges de segon per no dir de tercer nivell. Greu error perquè tota l’estructura en surt perjudicada.
I, és clar, quan no hi ha austeritat, ni lideratges potents, ni planificació rigorosa, les finances en surten perjudicades. El principi de qui vingui al darrere ja pagarà ha portat a augments constants del deute i lògicament de l’endeutament fins a arribar als vuitanta-tres mil milions d’euros cosa que suposa estar intervinguts, financerament parlant, i dependre de tot i per tot de les transferències del govern central.
En resum, vam començar malament i hem acabat pitjor. Qui imaginés una independència, és que no sabia com estàvem. I si volem pensar en un futur seriós, toca provocar canvis substancials com per fer la feina que no s’ha fet en quaranta anys.
Només ho podrà fer qui vingui de fora, i no estigui lligat als actuals partits de govern. Una immensa feina a fer al més aviat possible.
