Salvador Cardús i Ros
A Terrassa, com arreu, va guanyant terreny la que en podríem dir “cultura emocional”. Ja és present al món escolar on l’educació emocional va guanyant terreny a l’aprenentatge de continguts.
En una recent entrevista en aquest diari es parlava d’anar cap a una “educació vivencial”… com si no ho hagués estat sempre! També ha arribat al món sanitari, en què es decoren les parets i s’usa vestuari virolat per crear ambients emocionalment càlids. I si bé sempre ha estat present al món de l’espectacle, ara hi pesen més els aspectes visuals -vinga pantalles de leds!- que els textuals. I sí: l’adhesió política ja és, també, cada vegada més emotiva que no pas ideològica. Tot encaixa.
No és estrany, doncs, que les noves actuacions arquitectòniques públiques -que és un dels mars principals on es pesquen els vots- també siguin emocionals, o si més no, es vesteixin de retòrica emocional. Allà on abans hi havia cantonades i espais verds, ara hi ha “cruïlles i vegetació icòniques”; on hi havia disseny racional ara hi ha “coloraines tàctiques”; allà on hi havia bellesa ara es busquen “percepcions visuals”; allà on hi havia perspectiva espacial ara hi ha “visió perifèrica”… Tot per anar creant una aproximació “sinestèsica” que consideri la “globalitat de sensacions”. Ras i curt: es tracta d’una arquitectura psicològica, saludable i emocional, que recorda el barroquisme efímer i que esperem que no vingui amb aluminosi…
Això vol dir que fins ara l’arquitectura no ha proporcionat elements icònics i emblemàtics o no ha creat espais emocionalment saludables? I tant. Només cal parar atenció, per parlar d’allò que ja coneixem, de la Seu d’Ègara, la Masia Freixa, el Parc de Vallparadís o dels edificis de Jan Baca. L’únic que sostinc és que en aquesta arquitectura potser no hi ha tanta originalitat com sembla, i que ara hi ha la necessitat de vestir-ho tot amb una retòrica emocional que és la cel·lofana amb què ho emboliquem tot.
Ara bé, el que em preocupa no és tant l’embolcall retòric d’aquesta arquitectura pública com el fet que el seu finançament, més que no pas guanyat amb la riquesa que la mateixa ciutat és capaç de produir, es fiï tot a uns fons Next Generation que ens han de caure del cel “gràcies” a les darreres desgràcies que hem viscut. Vull dir que es tracta d’unes millores que no ens haurem guanyat amb el propi esforç– dels pressupostos públics o de les aportacions privades-, ni reflectiran la potència de la ciutat. Arribaran per una suposada magnanimitat europea que, tard o d’hora, haurem de retornar, aneu a saber de quina manera i amb quins favors. I això de créixer per damunt de les pròpies possibilitats mai no és un bon camí.
No sé fins a on estan garantits els fons europeus que se suposa que han d’arribar a Terrassa. De moment, veig que tots els grans projectes van al seu compte. Però d’incerteses, n’hi ha, i moltes. Ara mateix, una part d’aquests fons s’han de redirigir cap al finançament dels costos de l’acolliment dels refugiats de la guerra d’Ucraïna. Això significa que s’hauran de restar d’algunes altres previsions. I, en qualsevol cas, hauríem d’estar previnguts per tal que no es repetís aquella experiència tan ben narrada per Luís García Berlanga a la pel·lícula de 1953, “Bienvenido, Mister Marshall”.
