Ander Zurimendi, periodista
Fa temps que tinc la bicicleta de carretera guardada. I no és pas per les pluges de les darreres setmanes.
És més aviat perquè mai no m’he acostumat a fer rutes per la franja nord del Vallès, per certa inseguretat que em generava. I, tot i això, tenim precioses carreteres com la que porta a Rellinars, a la Barata, a Castellar del Vallès, etc.
Però per algun motiu, la forma en què els cotxes m’avançaven mai m’han fet gaire gràcia (potser a diferència de zones amb més tradició ciclista i, per tant, més sensibilitat dels conductors envers els corredors).
El darrer homicidi d’un ciclista a la via C-1415a (i l’estat crític d’un altre, a més de l’atropellament d’un tercer) m’ha disparat la por que ja tenia.
Ep! Soc conscient que potser és un prejudici meu… i que sortir amb la bicicleta no és pas més perillós que treballar a la construcció o ser sanitari en temps de Covid. Però sigui com sigui, ara tinc la por encara més inoculada.
Durant els dies següents a l’accident, no vaig ser l’únic amb la sensació de no voler tornar a vestir un mallot. Vaig veure coneguts a les xarxes socials compartint fotografies de passejos a peu, quan cada diumenge enfilen els camps a dues rodes.
I em fa pensar que per vèncer la por als cotxes i tornar a sortir amb bicicleta, el que necessitem són carreteres transitables per a tothom. I per aconseguir-les, potser el que necessitem són polítiques públiques de Mobilitat i d’Ordenació del Territori.
Recordo discutir-ho fa uns anys amb la colla d’amics. Què fer? Jo vaig fer un plantejament per a dissabtes i diumenges (que són, al cap i a la fi, quan la pràctica ciclista és més intensa; i coincideix que hi ha menys desplaçaments en cotxe per feina o estudis). Consistia a alliberar un carril a les bicicletes, mentre que l’altre estaria reservat als cotxes, que (com quan hi ha obres) es dividirien el sentit de circulació en franges horàries (de 12 a 13 hores, de 13 a 14 hores, etc.).
Sé del cert que no és una gran idea. Que és tècnicament confusa i que no compta amb les necessitats dels habitants de Castellbisbal, Rellinars o Castellar del Vallès. Un amic d’Ullastrell, precisament, em retreia que era una idea pensada per als pixapins de ciutat (com jo).
I trobo que no li falta raó. Però el que vull subratllar és que, més enllà de les idees de barra de bar (com la meva), hi ha d’haver equips tècnics a les administracions que sí que tinguin els coneixements per trobar una alternativa.
Campanyes de sensibilització, circuits tancats en hores concretes, senyalització intensiva, controls no punitius… Mantenir la mobilitat comarcal i alhora garantir la seguretat (i la vida) en la pràctica esportiva. És el repte.
