Josep Puy
El proppassat dissabte 2 d’abril acomiadàvem en Fernando “Nando” Gil Melendo. Ha estat un fidel representant del nostre Ca n’Aurell i una persona molt estimada per molta gent. La lleteria familiar (Galvani/Blasco de Garay) era coneguda arreu i es va fer un tip de matinar i munyir vaques i repartir llet a domicili. Encara el veig amunt i avall pels carrers del barri amb els estris corresponents. Era una gran persona que ha comptat fins al darrer moment amb l’escalf de la Conxa, la seva mare, els seus fills i la seva estimada Amparo. També tinc ben present el seu pare Vicenç, molt recordat i sempre alegre, enginyós i extravertit. Disculpeu, però aprofito per seguir reivindicant una història de les lleteries de la nostra ciutat. Tantes famílies, tantes històries, tants records! Quan escric aquest text no m’acabo de creure que hagi marxat de gira per l’eternitat. El Nando era un personatge únic que vaig tenir la sort de conèixer fa molt de temps. Malgrat tot, sempre he pensat que el vaig conèixer tard, com m’ha passat amb altres persones que m’han interessat per la seva biografia, bonhomia, experiències i per fer-me partícip de tot un munt de vivències i aventures. Les coses són així i no les podem canviar.
El Nando era una persona senzilla i afectuosa. Parlàvem de tot, absolutament de tot, del que era políticament correcte o no, sabedors que ens exposàvem a perdre punts davant algun tribunal dels que es fan i es desfan sense treva ni miraments. El tema dels punts –“vales”– no li era pas aliè car m’explicava que a l’escola del Sr. Artigues Lapeyre ja funcionava un peculiar muntatge de lliurament o reclamació en funció de les actituds dels alumnes. L’amic Santi Rius m’ho confirma: “En dèiem ‘vales’ i el que n’acumulava certa quantitat els podia bescanviar per llibres. Jo com que era molt entremaliat sempre en tenia en negatiu”.
M’agradava com a professor, per a mi era tota una descoberta, que m’expliqués aquell peculiar sistema creditici que mantenia expectant a tota la canalla. Em parlava de política, de tauromàquia, de boxa i del seu estimat Espanyol, del qual se sabia alineacions senceres i recordava partits memorables. La història d’aquest país és també la història de l’empresari Balañà, del duel entre Manolete i Arruza, dels combats del Price o del vell camp de Sarrià on el Nando havia anat tantes vegades. No hi podien faltar les corresponents al·lusions i elogis als herois terrassencs com Argilés, Parra, Artigas…
Qui m’havia de dir que aquell lleter que jo no havia tractat de jove acabaria sent el “meu” tertulià habitual a la barra del desaparegut i estimat Bar Lucense de la família Casás, situat al carrer de l’Infant Martí, 119. Les converses eren interminables i del tot interessants. De forma natural, em sentia cridat a una convocatòria diària i alhora improvisada. Si no hi era, preguntava a l’amic Manel i em confirmava que havia anat a la seu del Club de Futbol Maurina Egara, on exercia de massatgista. Tenia unes mans d’or per recuperar lesions i alleugerir tota mena de dolors. Un estiu em va curar d’una forta/terrible lumbàlgia que m’obligava a caminar en angle recte. Al club del carrer Calderón de la Barca també se l’estimaven molt.
En el bar Lucense –Facultat del sentit comú– m’il·lustrava amb inversemblants històries de la mili a Cartagena i amb les seves experiències i aventures viscudes a les sales de festes i cabarets de moltes ciutats on actuà per espai de vint anys, tot explicant els acudits que escrivia amb el seu estimat Antonio Martínez Font. Cada lloc, cada pub, cau o discoteca esdevenia una font inesgotable d’anècdotes. Les viscudes a Bilbao eren úniques i jo me les feia explicar una i una altra vegada. Era un artista de cap a peus. Fou en el local del carrer de l’Infant Martí on va sorgir, de manera espontània i amable, la idea de fer un llibre –“Esto es lo que hay y no es poco…”– i reunir tot un munt d’acudits i jocs de paraules que va anar escrivint, assegut en un tamboret, en llibretes que regalaven les marques de tabac, sobre temes com el menjar, medicina, esports, horòscop, educació, oficis, santoral, notícies diverses… (significat de “trompazo: enfado del paquidermo”).
Presentàrem el singular volum el capvespre del divendres 21 d’abril del 2006 en el Lucense, solemnement arranjat per a aquella ocasió.
No hi faltava ningú. L’estimat i recordat Edi en va fer la portada: “No m’hi podia negar davant aquesta joia de la literatura del segle XXI”. Fou una nit única i inoblidable. Un gran esdeveniment per a un carrer singular i un barri excepcional.
Quan escric aquest obituari em segueixen venint molts més records, anècdotes i moments meravellosos. El nostre estimat Lucense fa més d’un any que va tancar i ara l’amic Nando ens ha dit adeu. Algun veí em comentava que cada vegada estem més orfes de veïns i de tanta gent coneguda i estimada. Penso en moltes persones que ja no hi són i la llista no para de créixer. Molt trist però molt i molt orgullós d’haver-les tractat. A reveure, amic!
