Salvador Cardús i Ros
Fa poc més d’un mes, escrivia en aquesta mateixa pàgina sobre “L’esbiaixada percepció d’inseguretat”. I darrerament hi ha hagut canvis a la regidoria de Seguretat.
I la setmana passada vam poder llegir al Diari una bona entrevista al nou cap dels Mossos d’Esquadra de Terrassa, l’intendent Marc Caparrós. La primera era una notícia opaca. La segona, brillant.
En relació amb la renúncia del regidor de Via Pública, Protecció Civil i Seguretat, Xavier Fernández Rivero –espero que algun dia s’acabi amb aquesta multiplicitat de càrrecs, causada per una estructura de govern que crea confusió, em temo, que fins i tot entre els mateixos regidors–, només puc dir que és enigmàtica. És cert que s’ha produït dins dels formalismes habituals: un plega per raons personals, i els altres mostren tot l’agraïment per la magnífica feina feta. Però, com assenyalava la informació de Laura Hernández, això es produïa després de diverses crisis en la gestió de la Seguretat. I, per tant, és legítim sospitar que hi ha més mar de fons que l’explicada. A més, aquest és un dels casos en què el regidor que plega sí que coneixia bé allò que havia de gestionar, perquè abans havia estat agent de la Policia Municipal. I potser aquest ha estat el problema: conèixer massa bé amb qui havia de negociar. En tot cas, bo i entenent aquesta pràctica habitual de les “raons personals” per evitar parlar d’altres raons i de fer balanços de gestió crítics, el cas és que no ajuda gens a la transparència amb què els polítics s’omplen la boca.
Pel que fa a l’intendent Marc Caparrós, l’entrevista permet veure que, a més de molta experiència, té idees clares. Particularment, sobre la distinció entre fets i percepció de seguretat. Encara més: el cap dels Mossos entén que la seguretat és una percepció, o si es vol, que la percepció d’inseguretat crea inseguretat. I, en conseqüència, que la seguretat és també –si no, sobretot– una qüestió de comunicació. Entenent comunicació, és clar, d’una manera àmplia. No es tracta només de la informació que es pugui donar oficialment en una roda de premsa, un comunicat o un informe anual, sinó de conèixer i gestionar la que circula per les xarxes socials, molt més impactant i, sobretot, menys de fiar. Com sempre s’ha dit, la moneda falsa és la que corre més de pressa, i és el mateix que passa amb la informació falsa, o si voleu, amb la desinformació.
La qüestió de la seguretat pública és molt més rellevant del que pugui semblar. No tan sols pels que poden ser víctimes de les conductes delictives, sinó per les implicacions polítiques que té. Vull dir que, com sabem, la percepció d’inseguretat és, primer, la gran preocupació real –i poc confessada– de la majoria de ciutadans. I, segon, és la gran arma que té l’extrema dreta per aconseguir vots per a la seva causa populista i demagògica. Lamentablement, el discurs progressista tant de dreta com d’esquerra se sent incòmode amb els temes de seguretat i policia, i se sol mostrar poc hàbil per tractar-los amb una mirada valenta i positiva.
Potser cal recordar que a les enquestes sempre són els Mossos, juntament amb la Universitat, les institucions que surten més ben valorades. Amb la diferència que pocs tracten amb la Universitat –se’n tindria una altra opinió!– i, en canvi, sí que tots ho fem, un dia o un altre, amb els Mossos, i, per tant, en coneixem l’efectivitat i les formes: en parlem bé perquè sabem de què parlem.
