Antonio Machado
Ja fa 47 anys que se’n va anar el colpista Paco Franco el “fimoso” aquell 20N del 1975. 49 anys més des que el colpista i assassí va nomenar el seu successor Joan Carles I.
Era l’any 2019, quan la posada en escena de la criatura engendrada pel Partit Popular en les seves entranyes més tenebroses va exhibir l’aparició de Vox. Va créixer en el silenci de les enquestes fins que aquest any va irrompre amb una forta presència institucional. Va ser un any de transformació en els equilibris del nostre sistema democràtic, on havia irromput cinc anys abans un fort moviment ciutadà (PODEM) que impregno el seu entorn amb una política progressista de recuperació de drets perduts i de col·lectius vulnerables. Aquest any, entre el 28 d’abril i el 10 de novembre, la criatura diabòlica del PP va néixer amb 24 cadells i en vuit mesos es van transformar en 52 animals parlamentaris.
La satisfacció dels hereus de la Santa Creuada feixista, que portaven hivernant des del 1978, van veure recompensada la seva labor pastoral iniciada en les albors del cop d’estat feixista del 1936. Quan el 2019 els seus 52 cadells dirigits per l’emèrit Joan Carles I i el seu hereu Felip VI van poder continuar amb la labor iniciada els anys trenta pels seus avantpassats de la CEDA, Falange i altres de la mateixa mena, la santa creuada va poder recuperar el programa restaurador amb l’objectiu de tornar a netejar les terres d’aquella Espanya regada amb la sang de les 150.000 víctimes del genocidi patològic protagonitzat pels amos d’aquelles terres. Era el 2019, però per a aquells descerebrats les seves ments es van quedar atrofiades amb les orgies de sang, sexe, i robatori que van protagonitzar de forma ininterrompuda durant el període de la reconquesta des del 1936 fins al 1978.
Estem al 2022 i els animals de Vox s’han llançat al carrer a totes. Li ho han posat fàcil el PSOE, que com sempre es dedica a enganyar el poble per dir coses que després no fa. En aquest cas, ha estat doble feridor perquè ha utilitzat l’esquerra real per a prostrar-se en la butaca de la presidència de govern i després els ha “menystingut”. Ara vivim una onada de conflictes al carrer, el més important, els transportistes autònoms, que els han exclòs de la taula de negociació amb el govern, on s’estan asseguts els representants de les grans companyies de transports, que són els que capitalitzen els lliuraments per tot Espanya, però els que fan el treball són els autònoms. El mateix govern no accepta aquest col·lectiu, que està organitzat al voltant de la Plataforma en Defensa del Sector Transport, associació nascuda el 2007 que representa transportistes autònoms i pimes. No compta amb el suport del Comitè Nacional del Transport per Carretera (CNTC), la gran patronal, que són els que sagnen els petits transportistes amb els ports que els cedeixen a preu del 2020, pura misèria. D’això no diuen res, només parlen d’impostos i gasoil. No és una vaga, és un atur patronal que va alimentant Vox, fent seves les reivindicacions dels altres.
L’altre conflicte és el preu de l’electricitat, abanderat des dels dirigents de Vox, aquest cap de setmana passat es visualitzava clarament amb la presència de Santiago Abascal encapçalant protestes i arengant als manifestants en diverses ciutats. Per què tota aquesta estratègia mobilitzadora? Per continuar desgastant el govern de coalició i no pararan fins que aconsegueixin que es convoquin eleccions legislatives. I si no les guanyen, continuaran amb la seva estratègia amb violència verbal fins que passin a la violència de carrer amb els grups de pinxos que pul·lulen al seu voltant. Tot això porta al fet que els 52 animals de Vox creixin en número. L’última enquesta els donaven 80 diputats, això ja comença a ser un ramat de hienes, la seva implicació en la societat és cada vegada més sòlida i es va expandint com la Covid. El perill del feixisme a Espanya ja és una realitat palpable, una altra cosa són els que no el volen veure.
Fa anys que l’esquerra a Espanya ha jugat un paper reformista en els seus continguts polítics i la seva acció inerta davant de les necessitats de les víctimes de la crisi financera del 2008. La força de l’esquerra agrupada en fronts unitaris en diferents fases d’aquest procés va aconseguir recuperar part de la seva força electoral, incrementada amb el fenomen de Podemos, Les forces sindicals feia temps que s’havien reconvertit en gestores d’ERO, desmobilitzant la població civil. En aquest marc sociopolític, la classe obrera es va anar distanciant de l’esquerra tradicional, això va alimentar un discurs crític, des dels mateixos moviments socials, molts influïts per dirigents de l’esquerra extraparlamentària, que eren l’altaveu crític de l’ortodòxia marxista. El resultat era l’increment dels discursos durs en els fronts socials on acabaven en el mateix sac els dirigents dels partits d’esquerres tradicionals, els reformistes socialdemòcrates, i els sindicats majoritaris. Això anava provocant que part del poble acabés fent costat al centredreta i a la dreta reaccionària, transformada després en extrema dreta, avui dia en feixisme.
En aquest marc de consolidació i avançament del feixisme, a Espanya hi ha un debat soterrat, on l’esquerra intenta ignorar-los i, els sectors més radicals i crítics d’ella, amb el govern de coalició, continuen centrant la seva crítica en els errors i equivocacions voluntàries provocats per Pedro Sánchez i el seu govern de tall liberal, en els acords signats amb Unidas Podemos per a formar el govern. Mentre es produeixen aquests enfrontaments en xarxes en el marc ideològic, però des de la passivitat militant, el poble continua escoltant als mitjans de comunicació els missatges de Vox i es converteixen en receptors d’ells.
Els sindicats CCOO i UGT miren cap a un altre costat i signaran reformes que cap dels col·lectius afectats els han aprovat. Espanya està sofrint un procés de reculada en general que els afecta en tots els àmbits de la vida. Es consolida una part (al voltant del 26,4%) de població civil que ja no aixecarà el cap a l’Estat del Benestar, convertint-se en l’exèrcit de reserva que necessita el capital per a mantenir els salaris tan baixos com sigui possible i són “carn de canó” per a Vox. Ara, per la negligència del PSOE (govern), s’ha creat un brou de cultiu propici perquè el feixisme avanci al carrer i el seu sindicat Solidaritat s’afermi entre els treballadors. I continuem dient que el millor que es pot fer amb el feixisme és ignorar-lo, greu error, perquè quatre milions d’espanyols els voten. El feixisme no s’ignora, es combat.
