Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“La millor forma per a rebre insults és sotmetent-se a ells. Si la persona respecta, serà respectada”, Henry Hatzllit. No vaig veure la nit dels Oscars, no m’agraden aquestes gales ostentoses.
No vaig veure la nit dels Oscars, no m’agraden aquestes gales ostentoses. No m’han agradat mai, i menys ara quan més de mig món està o bé morint de fam o sota les bombes, és a dir, en una guerra. Ara bé, és difícil no assabentar-se del que hi passa, les notícies, sobretot si són males notícies o si poden ridiculitzar, es repeteixen fins a l’infinit com ha passat amb l’acudit de mal gust d’un dels presentadors de la gala, Chris Rock, sobre Jada Pinkett, parella de Will Smith, tenint en compte que es basava en un problema de salut. Ara, la reacció de Will Smith pretenent defensar-la (després d’haver rigut), amb bufetada i males paraules, ha estat absolutament fora de lloc i molt desafortunada, la violència no resol els problemes i la mala educació tampoc.
Pel sol fet de ser dona o, altres vegades, per ser catalana, he viscut situacions en les quals hauria pogut actuar deixant-me portar pel primer que em passava pel cap, des d’unes paraules grolleres o bé amb un bon cop de porta. Ara bé, els ben asseguro que m’ha anat molt millor dir el que penso, això sí, pensant el que dic amb serenitat, i mirant als ulls. M’explico amb dos exemples.
Als anys vuitanta quan treballava a l’Institut Municipal d’Higiene de l’Ajuntament de Barcelona, concretament a salut pública, em van demanar de participar en un grup de treball de la Generalitat sobre salut pública, em va costar, ja que em semblava un grup massa polític, els companys de feina, tots homes i tots metges, em van animar a participar-hi, deien: “Almenys tu parlaràs al marge de la política”. El primer dia ja va ser premonitori, cinc homes i jo l’única dona, el president del grup em va presentar i a la segona encaixada de mà va arribar amb un “hola, maca”, em va fer una ràbia…, el vaig mirar als ulls i pujant la cella mentre feia un somriure li vaig dir: “No, no em dic maca, el meu nom és Rosa”, després em vaig girar i vaig saludar els altres. Els ha passat això? Doncs ja saben què vol dir aquest “paternalisme”, de fet, em van confessar que volien que una dona formés part del grup per donar una nota de modernitat, vaja.
Es van passar quasi dues hores parlant de futbol, en acabar, quan anàvem a marxar, els vaig preguntar si cada dia seria així, em miraren sorpresos i em digueren que els dimecres era dia de futbol, vaig proposar canviar de dia, però no els va semblar bé i van dir que la setmana vinent faríem feina. En arribar a la segona reunió em van donar un plec de papers, i vaig preguntar: “Què és això?”, resposta amb somriure sorneguer: “Com que tenies tantes ganes de treballar, pots trucar a aquesta gent per veure si vindrien a una reunió”, els agafo, els divideixo entre cinc i els els vaig repartir tot dient-los: “He vingut a treballar per veure com millorar la salut pública, no per fer-vos de secretària, us heu confós de persona”, es varen quedar amb cara de sorpresa i, veient que recollia les coses per marxar, atropelladament van demanar disculpes. A partir d’aquest punt d’inflexió el tracte va ser el correcte. Calia?
Fa quaranta anys em va trucar un company, infermer d’Astúries, per informar-me d’una reunió en el Consejo General de Enfermería, que, evidentment, està a Madrid, i demanant-me que hi anés, li vaig dir que no estava invitada i que a més, com ell ja sabia, hi havia un conflicte entre el Consejo i el Col·legi de Barcelona, ell, que era assessor del Consejo, em digué que ho havien parlat i que, per la meva experiència en el tema a tractar pensaven que seria molt útil que hi participés, no em venia molt de gust anar-hi, però em va convèncer.
Tan sols arribar, la persona que estava a la porta em demana el DNI i m’engalta: “A los de Barcelona no les está permitido entrar”, vaig respirar, i quan li anava a contestar, es va sentir la veu del company que m’havia trucat dient que jo sí que podia entrar, em van obrir la porta, li vaig dir que no entrava, es va disculpar i la persona que m’havia “desatès” també, vaig entrar i vam anar a la sala on estava programada la reunió, un cop tots asseguts, i abans de començar, se’ns va demanar que anéssim presentant-nos, quan em va tocar ho vaig fer com tothom, amb nom, cognoms i d’on venia, en sentir Barcelona, quasi no em van deixar acabar, amb molta mala bava, el membre del Consejo que portava la reunió em va dir: “Aqui no es bienvenido nadie de Catalunya!”, em vaig aixecar i amb ironia, i molt pausadament, vaig dir: “No se puede ni imaginar el alivio que siento marchando de esta -su- casa”, en el moment que jo m’aixecava, es van aixecar tots els companys i companyes dient: “Si la Rosa no és benvinguda, nosaltres també marxem!”. El 96% de les persones convocades a la reunió havien estat alumnes meus, em coneixien molt bé i davant la mala educació institucional, sense crits ni males paraules, em van fer costat. Haurien actuat igual si m’hagués posat a cridar o l’hagués insultat?
No molesta qui vol sinó qui pot. Refrany popular. No ens pot molestar o indignar una persona amb poca categoria personal.
