Joan Roma i Cunill
Els no avesats al funcionament de les institucions, i més específicament dels ajuntaments, poden pensar que el càrrec més important és el d’alcalde, seguit dels tinents d’alcaldes i regidors.
És a dir, els membres del consistori. De la resta, no se’n parla o se’n parla molt poc. Poden semblar personatges secundaris, i aquí s’equivoquen.
Un ajuntament està presidit per un alcalde, però sense un secretari i un interventor no podria fer res. Aclareixo que quan parlem d’un secretari no parlem d’un administratiu com hi ha a totes les empreses, no, no. Parlem d’una figura clau, habitualment llicenciat en Dret, que ha guanyat unes oposicions en l’àmbit nacional (estatal) de molt alt nivell, dures de superar. El mateix podem dir d’un interventor, figura clau en l’àmbit comptable i financer, que haurà de superar proves similars per esdevenir funcionari.
Als pobles grans i ciutats, tenen obligatòriament un secretari i un interventor, i als mitjans i petits, la mateixa persona compleix les dues funcions. És un secretari-interventor, del cos nacional.
Aclarit això, cap ajuntament pot funcionar sense tenir un secretari-interventor, quan parlem dels petits i mitjans. El secretari, perquè dona fe de tots els acords municipals, supervisa i controla que tot el que es decideix compleix els requisits legals, i és qui fa les actes dels plens, juntes de govern, publica els acords, etc. En l’àmbit econòmic té signatura, de manera que sense el seu acord i consentiment no es pot dur a terme cap acte econòmic-financer.
Feta aquesta introducció, entro en matèria. Catalunya té 947 ajuntaments, 42 consells comarcals, quatre diputacions i un centenar llarg de mancomunitats, consorcis i organismes municipals, tots ells amb l’obligació de disposar d’un secretari i un interventor. Repeteixo, sense ells, cap d’aquestes entitats pot funcionar.
Doncs, bé, heus aquí que 43 anys després de les primeres eleccions municipals, l’abril del 1979, tenim 730 places vacants en aquests llocs clau. La situació, lluny de millorar, s’està degradant fins a extrems realment preocupants. No tenim els secretaris ni els interventors que el país necessita. Com pot ser això a l’any 2022? Doncs per falta d’atenció i preocupació per part dels governs responsables. Aquí, tant hi poso el Govern central com la Generalitat.
Preocupats en les seves coses, han deixat abandonats els ajuntaments, fins al punt que molts d’ells, especialment els més petits, tenen gravíssimes dificultats per funcionar. Hi ha hagut poques convocatòries d’oposicions, amb dotacions insuficients, i a Catalunya hi ha poc interès a esdevenir funcionari d’aquests cossos nacionals. Considero responsable, en bona part, el Govern de la Generalitat per no haver negociat amb el Central, recuperar oposicions fetes aquí, però sobretot no anar per facultats de Dret, Econòmiques i d’altres matèries per animar els estudiants a posar-se com a objectiu ser secretari o interventor.
Per què no? Són càrrecs de responsabilitat, és cert, però degudament remunerats. Amb possibilitats de quedar-se en un lloc o participar en els concursos de trasllats, i canviar de municipi. Aleshores, per què no en tenim?
La situació és extraordinàriament greu, fins al punt que a falta d’aquests tècnics, molts ajuntaments han hagut de demanar autorització per nomenar un funcionari municipal com a secretari-interventor accidental, a l’espera que un dia puguin tenir-ne un del cos. Recordo que el dèficit és de 730, entre uns i altres, i que la cosa va a pitjor perquè en un parell d’anys es jubilarà tota una generació, sense tenir relleu.
I per ocupar aquests llocs, ni que sigui de manera accidental, ha de ser amb un funcionari perquè cap contractat laboral pot fer aquestes funcions. Ser funcionari és indispensable i tenim molts ajuntaments petits que no en tenen cap, o només un o dos, que no tenen prou preparació per assumir aquestes tasques.
Què passa en aquestes circumstàncies? Doncs que es busquen secretaris-interventors d’un altre ajuntament i se’ls demana, més aviat se’ls suplica, que portin un o dos ajuntaments més, a hores o un dia a la setmana. La qüestió és cobrir el lloc.
I què preveu la llei? Doncs que si un ajuntament no en té, pot recórrer a la seva Diputació perquè li’n faciliti un. Però si no n’hi ha, què fan les Diputacions? Doncs concedir una ajuda econòmica, i dir a l’ajuntament que es busqui la vida allà on pugui. Tampoc els Consells Comarcals han resolt el tema, perquè tampoc en troben, de manera que tenim un problema greu que no sembla preocupar als dos governs responsables (Central i Generalitat).
Fa uns dies vaig parlar en aquestes pàgines de “Micropobles en lluita”. Bé, una de les primeres prioritats ha de ser resoldre aquest tema. S’han de fer grans convocatòries d’oposicions, fer-les descentralitzades, i per guanyar temps, oficialitzar els interins i accidentals per esdevenir secretaris-interventors, si durant uns anys han portat bé els seus ajuntaments.
Acabo. Des dels governs s’ha de fer una crida als estudiants perquè s’interessin per aquests llocs de treball. Tenim milers de llicenciats buscant feina, i resulta que tenim 730 llocs per cobrir. No té lògica ni es pot admetre com un Govern no ha resolt el tema en 43 anys. Ineficàcia o despreocupació? O tot alhora?
