Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Per la meva trajectòria professional tinc molts amics que es dediquen al món de l’educació i sempre s’han mostrat apassionats d’allò al que dediquen la seva vida laboral. Ara estan molt molestos i volen parlar.
Aquesta és una carta oberta d’una mestra de raça adreçada al conseller d’educació que vull compartir amb vosaltres.
“Benvolgut Sr. Conseller Josep Gonzàlez Cambray:
He considerat oportú fer-li arribar unes quantes reflexions a títol personal. Trenta anys a la docència m’han permès viure els mil i un canvis polítics i per descomptat les mil i una lleis i reformes educatives que s’han anat succeint. Tinc la sensació que en els darrers temps, per als polítics, ha sigut un recurs fonamental canviar de dalt a baix el funcionament de les escoles, tocant tecles per tot arreu, com si fóssim titelles als quals cal anar estirant les cordes perquè es puguin tensar constantment. Sempre m’he considerat una mestra discreta, amb les seves idees i la seva vocació, que ha anat adaptant-se, reformant-se i protestant quan ha considerat que era imprescindible… com ara. Ha arribat el moment en què la discreció s’ha de deixar de banda per dir ben fort que ja n’hi ha prou! No pot ser que en aquest curs, encara molt intens i de desgast per una pandèmia que ja arrosseguem des de fa molt de temps, ens vulguin tornar a colar les mil i una transformacions, i ja ni tan sols consultar-ho ni consensuar-ho amb els/les implicats/des. Així que em dirigeixo directament al Conseller d’Educació, Sr. Cambray, aprofitant els contactes que tinc en alguns mitjans de comunicació, que sembla el sistema estrella que s’ha convertit en prioritari per comunicar els canvis i novetats als i les docents, per on ens assabentem les i els mestres de tot últimament, el súmmum! Potser així em sentirà, ja que se sent molt proper als mitjans.
Li vull transmetre la meva indignació per la poca vàlua que li dona a la nostra feina, a la nostra veu, i sobretot el poc respecte que ens demostra quan no ens escolta. Cal afegir que anava a fer uns quants dies de vaga, acceptant perdre una no desitjada important retirada de diners, però la meva dedicació, com la de milers de companys i companyes, passa pel davant, ja que ara tinc una prioritat gegantesca: acollir una nena ucraïnesa el millor possible a la meva aula. Ara no li podem fallar, està per sobre de tota aquesta política de màrqueting i que encara no ha dotat les escoles dels recursos necessaris i fonamentals, sobretot dels humans. En pocs dies han arribat quatre alumnes a la nostra escola, i aquest degoteig fruit de la veritable solidaritat continuarà. Fa un temps ens va arribar un meravellós pla d’inclusió que sobre el paper resulta encisador, però amb unes mancances inadmissibles que mai s’han pal·liat. Sr. Conseller, li toca posar-se les piles i ajudar més que mai les escoles on ja manquen recursos, perquè ara a més estem acollint alumnat que fuig d’una guerra estúpida, i, per sobre de tot, ha de vetllar perquè el nostre alumnat rebi un ensenyament de qualitat i amb dignitat.
M’agradaria que la meva indignació i decepció es convertís en una realitat optimista, amb canvis en les necessitats educatives reals de les escoles. Els canvis són bons, però sense tenir presents els que han de desenvolupar totes aquestes noves propostes semblen surrealistes… i s’està convertint en un costum. Ja n’hi ha prou!
Atentament.
Una mestra que vol ser escoltada,
Montse Martín
Escola Ronçana
Santa Eulàlia de Ronçana”
Sempre s’ha dit que l’educació d’un país és un d’aquells pilars bàsics per garantir un model de qualitat i estabilitat democràtica, ara els docents estan en peu de guerra i no és per començar les classes del proper curs escolar cinc dies abans, és per moltes altres coses que manifestament els indignen.
