Rosa Ferrer
“Passar avui remugant de l’ahir no millorarà el demà”, anònim. Cal dir que estem perdent l’únic que tenim real, que és l’avui.
S’han adonat que passem mitja vida pensant com hauria anat si haguéssim fet les coses de manera diferent? L’altra mitja ens la passem pensant, i fins i tot patint, per què passarà demà o d’aquí a uns dies. Quan vivim de veritat? Perquè l’únic temps real que vivim és el present.
Quants presents estem perdent que després serviran, si encara som vius, per penedir-nos de no haver-ho fet diferent. Així seguim fins que un dia, com és normal i natural, davant la mort ens adonem que no hem gaudit de les petites coses del dia a dia, és a dir, que hem estat perpètuament en altres temps, uns com el dia de la marmota i d’altres instal·lats en el potser. La vida es pot fer molt llarga i pesada en ambdues situacions.
Diu Toni de Mello (escriptor, psicòleg, filòsof, teòleg i sacerdot s.j.) en el seu llibre “Uns moments per a l’absurd”: “Amb la vida passa com amb les rondalles. El que importa no és la durada, sinó la qualitat”. Quina qualitat tindrem vivim quasi sempre fora del temps real? En el mateix llibre ens diu també: “Aquells que no s’equivoquen mai cometen la més gran de les equivocacions; la de no intentar res nou”.
Viure ha de ser una emocionant aventura diària. Aixecar-se a la vida cada dia. Del passat és bo tenir-ne memòria per no repetir errades, sobretot la d’estancar-se, aprendre a fruir de la llum del dia, tant si fa sol com si plou, de l’aigua de la dutxa, delectar-se amb l’esmorzar. Això vol dir asseure’ns i tant és si és de plat o més lleuger, el cas és assaborir-ho amb els cinc sentits i continuar vivint tot el dia amb els cinc sentits, perquè aquest dia ni l’hem viscut, ni el tornarem a viure; demà en serà un altre que ja arribarà, no el vulguem avançar, tot té el seu moment.
Estar patint avui pel que ens pot passar la setmana vinent és absolutament absurd. És un patiment que anem alimentant amb pensaments negatius que ens fan perdre la son, creen angoixa i acaben afectant la salut física i mental per un problema que encara no existeix. Les dificultats les hem d’afrontar quan arribin, si arriben. Si estem tranquils, descansats i amb salut, les afrontarem patint molt menys i sobretot amb menys temps. Els ha passat alguna vegada d’estar patint dies per una cosa que resulta que acaba no passant? Oi que ens sentim ximples per tot el que hem patit sense motiu?
Diu Plató: “El cos humà és el carruatge; el jo, la persona que el condueix; el pensament són les regnes, i els sentiments els cavalls”. Doncs exactament això. Jo condueixo el carruatge que és el meu cos i controlo els sentiments, els cavalls que a voltes estan revoltats, amb les regnes, és a dir, els meus pensaments. I com ho aconsegueixo? Amb entrenament, és clar! Dedicant cada dia uns minuts a respirar i a fomentar pensaments positius, i com deia la setmana passada, referint-me a l’amistat, tenint aquells tres números de telèfon als quals pugui trucar en qualsevol moment. I, sobretot respectant-nos, recordeu el que va dir Jesús?: “Estima els altres com a tu mateix”, com podem estimar, tenir cura, o respectar una altra persona si no ho sé fer amb mi?
Si us plau, no deixeu les coses que us fan il·lusió fer per quan em jubili, quan els fills siguin grans, o per més endavant, feu-les amb seny, però feu-les! No deixeu per demà el que podeu gaudir avui!
