Joan Roma i Cunill
En el repartiment de càrrecs entre ERC i JxC, els va tocar a aquests darrers la conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert.
El nom que li han posat al Ministeri d’Assumptes Exteriors, en versió catalana. La titular: Victòria Alsina, exambaixadora delegada de Catalunya als EUA.
Algun dia exposaré en detall com i quant ens han costat els deliris de grandesa des que vam recuperar el Govern de la Generalitat (1980), fins avui. En comptes de ser prudents i austers, ens vam llençar a copiar les estructures d’estat, amb una fruïció i unes genialitats que a ningú li pot estranyar que hàgim arribat a superar els 80.000 milions d’euros de deute. Ho deixo per a un altre dia. Tornem al principi.
El repartiment del Govern entre els dos partits inclou el repartiment del pressupost, de manera que cada departament vol poder “quedar bé”. És a dir, tenir suficient diner per anar pel món amb solvència i sense restricció en les despeses. S’ha de pensar en gran, i actuar en conseqüència, aquest és el principi elemental d’un Govern que no para en gestos ni despeses.
I el paradigma d’aquest pensament i aquesta acció el trobem a la conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert. Fora, mirar prim. Han calculat que tenim 400.000 catalans a l’exterior, de manera que s’han de poder contactar, adoctrinar i mirar que tinguin els serveis que es mereixen, per a poder-los demanar a continuació votar a qui tan bé els ha tractat.
Sento discrepar d’aquesta xifra, però considero que en realitat es queda a la meitat. I no ho dic a cop d’ull, ho dic perquè he fet un seguiment d’aquest tema, en els darrers quaranta anys, a causa d’haver estat president d’un dels casals catalans a l’estranger i haver tingut contactes i coneixences arreu del món. Una cosa són els catalans de la diàspora i una altra la dels catalans més recents. Dels anteriors ja no en queden i imaginar que la segona o tercera generació continua sent catalana és molt somiar.
Però bé, què s’ha trobat la nova consellera? Cap on vol anar? Ras i curt, a Catalunya li ha mancat ambició. A ella, no. Deixa clar que no pot ser que només tinguem 15 delegacions a tot el món i quedin amplis territoris sense representació. Com pot ser que no en tinguem al Japó? Tampoc a Brasil, i encara menys a Austràlia, i per no tenir-ne, no en teníem ni a Andorra. S’han acabat aquestes mancances, de manera que ha procedit a una remodelació de representacions, cosa que farà ampliar les 15 delegacions a 20, i s’ha inventat la nova figura d’“enviats especials”, que no seran ambaixadors amb seus, sinó que se suposa que seran delegats-ambulants.
Bé, com que qui vol anar ben calçat millor que porti sabates grosses, cada delegat (ambaixador) té un sou com correspon al càrrec. En concret, 87.596,86 euros a l’any. Despeses de representació i protocol a part. I cada delegació ha d’estar en un lloc adequat a l’alta representació que ostenta, de manera que entre lloguers, personal adjunt, i altres despeses, cada delegació no baixarà mai del mig milió a l’any, les petites, i molt més les grans.
Que ningú es queixi perquè l’objectiu no solament és cuidar dels catalans repartits pel món, sinó d’ampliar espais, contactar governs, recollir reculls de premsa, i oferir estades a empresaris que voltin pel món i no vulguin anar a parar en mans de les ambaixades espanyoles, ni dels consolats, on seran tractats com qualsevol altre “espanyol”. No, no, aquí s’han de sentir com a casa.
I per cobrir tot el món, de moment es fa un pas de gegant. Com que a cada delegat se li atorga un territori proper, n’hi ha que representen Catalunya a 4 o 5 països, altres només a un, i altres a 7 o 8. La qüestió és que amb la nova remodelació passarem de tenir representació directa o indirecta de 44 països a 63. Si tenim en compte que hi ha uns 170 països, ens acostem al que serà el gran objectiu d’aquí a 10 o 15 anys. Tenir-ne a tot arreu. Ara, però, obrirem aviat la delegació a Tòquio, Seül, Dakar, Pretòria, Brasília i ja hem obert finalment la d’Andorra la Vella, una fita històrica per a tots nosaltres.
I com es pot veure, el nostre pressupost dona per a aquests i molts altres deliris. Què són quinze o vint milions més o menys? Com no podem estar satisfets de dir que uns quants afortunats tenen uns sous gloriosos per fer una feina desconeguda?
Per cert, com a exdiputat he reclamat reiteradament les memòries de cada delegació (ambaixada) per saber com han ocupat el temps i gastat els diners, i no me n’he sortit. Per fer aquest article, he tornat a trucar als serveis de documentació del Parlament de Catalunya, i no me’ls han sabut trobar. Ho sento, estimats lectors, però no puc donar detalls de la immensa feina que segur que deuen fer els nostres petits ambaixadors. Perdó, delegats. I sí, sento ràbia i indignació quan em diuen que no ens poden posar més metges ni especialistes en 450 pobles rurals. No hi ha diner per a contractar-ne. Comprensible, no?
