Ramon Bosch
No havia tornat a agafar un avió des d’abans de la pandèmia i la veritat és que l’experiència volatòria a Roma no m’ha deixat gaires ganes de repetir.
Segurament els de Vueling -la companyia en qui, previ pagament, vaig dipositar les meves esperances viatgeres- deuen estar tan interessats a promocionar allò que se n’ha vingut a dir “l’experiència d’usuari” que deuen voler que els qui viatgem amb ells a Roma sentim, ni que sigui durant unes hores, la duresa i la incertesa que devien sentir els pelegrins que viatjaven a la Ciutat Santa. I a fe que l’empresa proporciona moments molt reeixits, vist des d’aquesta perspectiva.
Quan hom arriba als taulells de facturació de Vueling de l’aeroport del Prat es troba amb una curiosa singularitat: els taulells són buits, no hi ha personal de terra de la companyia i al lloc on es formaven les ingents cues de passatgers que anaven a facturar ara hi ha una sèrie de màquines infernals destinades a acabar amb la paciència del pobre, i incaut, viatger. Si hom no és part afectada, pot passar un matí deliciós anotant i inventariant les diverses causes per les quals la maquineta es dedica a boicotejar el procés de facturació que intenta completar el client: de vegades no llegeix bé el carnet, d’altres no reconeix el número de reserva… i així hom va passant benèvolament el temps amb el dubte, sempre, de si serà capaç de facturar abans que tanquin l’embarcament. Sort n’hi va haver el dia dels fets de dos treballadors d’Aena que es van compadir de tots nosaltres i ens van ajudar a fer la facturació, inclosa la de les maletes, que un mateix havia de dipositar en les cintes transportadores i veure-les marxar amb un ai al cor. Del personal de Vueling no en vam veure ni un fil d’ombra.
El personal absent dels llocs de facturació resulta que estava emboscat a l’entrada del “finger” que donava accés a l’avió amb la missió gairebé exclusiva d’imposar severes penitències als viatgers per tal que aquests comencessin amb l’adequada disposició d’esperit el seu romiatge. Així, el primer que demanaven a totes els embarcants era una mascareta ffp2 i aquells que no n’estaven provistos se’ls convidava a un particular via crucis per les botigues de l’aeroport per tal d’adquirir-ne una.
Un cop superada aquesta dificultat, es demanava als viatgers que mostressin el certificat Covid, aquesta era fàcil, i tothom l’exhibia amb orgull, igual que la targeta d’embarcament que tants sacrificis ens havia costat d’aconseguir. Clar, ja s’entén, tot no podia ser tan fàcil ni tan directe perquè aleshores no s’haurien produït aquelles boniques cues que tant els agrada de provocar a les companyies “low-cost” i que tenen com a objectiu que el viatger acabi pensant que ha vist transports de bestiar més ben organitzats que aquelles cues. No, tot no podia ser tan fàcil i quan ja s’ha exhibit la mascareta ffp2, la targeta d’embarcament i el certificat Covid, el personal de Vueling, amb aquell mig somriure que ve a dir “ara et fotràs”, demana, bo i omplert, el formulari PLF. Davant del desconcert del viatger, el mig somriure del personal de terra de la companyia es converteix en una rialla oberta, sobretot quan et diu: “Ho sento, però sense aquest formulari no pot pujar a l’avió”.
Recomano als amants de les emocions fortes que mirin d’omplir aquest complexíssim formulari a peu de “finger”, des del mòbil i amb una cobertura pròpia de l’Alt Pirineu. Naturalment, no me’n vaig sortir. Va venir la supervisora i, davant de l’evidència que jo havia facturat una maleta i si em deixaven a terra havien de treure-la del ventre de l’avió, amb el retard al vol que això suposaria, van deixar-me passar amb el compromís severíssim per la meva part que, un cop dins, em dedicaria pacientment a omplir l’esmentat formulari. Un detall curiós, jo viatjava amb el meu nebot de dotze anys: ningú em va demanar el permís dels pares per endur-me’l a Itàlia!
Un cop a dins, hom pot comprovar que aquest tipus d’avions cada cop s’assemblen més als autos de línia de postguerra que va retratar Josep Pla amb la seva encertada ploma al “Viatge a la Catalunya Vella”: els fardos que desborden els compartiments, la distància entre els seients pensada expressament per a un batalló de pigmeus… només hi faltaven les caixes plenes d’ànecs i de gallines que traginaven les pageses de camí cap al mercat. Ara, això sí, quan després de tots aquests entrebancs hom pot viure un altre capvespre passejant pels carrers de la ciutat eterna, no pot deixar d’exclamar “Roma bé val un vueling”!
