Josep Ballbè i Urrit
Festa grossa a moltes llars catalanes, com la meva! Avui és la diada de Sant Josep.
El títol que he triat no té res a veure amb un partit polític espanyol –residual per aquests verals– que de “popular” tan sols deu presentar les pròpies vergonyes. “Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases”. O no? La pandèmia ha fet per acabar estamordint un munt de personal que, abans, vivia a la inòpia. I, a hores d’ara, està més que atontat.
Pepe, Pep (i Jep) o Beppe –en castellà, català o italià, respectivament– són diferents maneres d’anomenar aquelles persones que duen el nom de Josep. Venen a ser allò que es coneix com a “hipocorístics” d’aquest nom de pila. Una forma afectiva i còmoda d’escurçar-lo. Al principat, la forma d’escurçar corrent es coneix per afèresi: suprimint una o més síl·labes inicials del mot. Com ara Beth o Bel (per Elisabeth/Isabel). També per síncope, suprimint sons intermedis (Magdalena>Malena, Maria Isabel>Maribel). Àdhuc, es pot combinar l’escurçament amb el diminutiu (en un i altre ordre): Josefina>Fina>Fineta; Narcís>Narciset>Ciset).
Al sud de Catalunya –més concretament al País Valencià, terra de falles i ninots– se sol afegir una “o” final si el nom escurçat ha estat reduït a una sola síl·laba: Joaquim-Ximo, Jesús-Suso-Xuso, Vicent-Cento, Salvador-Voro (en comptes de Vador), Benet-Neto, Miquel-Quelo, Anton-Tono, Rafel-Felo, Jacint-Cinto, Joan-Joanot, etcètera. Modernament, són corrents els hipocorístics obtinguts per apòcope. O sia, escapçant alguns sons finals del nom. Va contra qualsevol lògica: Cata o Cati, Ceci, Marga, Dolo, Magda, Natxo, Montse, Rafa, Àlex o Sandro, Sebas…
Entomant de bell nou el fil inicial, l’etimologia popular ens mena a la definició de “Pater Putativus”. En textos medievals, solia anar de bracet rere el nom del fuster de Natzaret, espòs de la Verge Maria i “pare putatiu” del nen Jesús. Prou sé que els agnòstics em diran que ací hi poso “més pa que formatge”. Que aquesta doctrina esdevé com una mena de conte de fades. Per als altres, vull pensar que provocaré més d’una rialla… I, finalment, bo i recordant la “penya pepera” (dels “Ànsar” & Co), per mi com si se’n van pel pedregar. Tant se me’n fot! En qualsevol cas, per molts anys a tots els qui, tal dia com avui, festegen la seva diada onomàstica! Inclosos els que no creuen en res. També es cruspiran un bon platet de crema catalana. Bon profit!
