Rosa Ferrer
“Amic no és el que et fa riure amb les mentides, sinó el que et fa plorar amb les veritats”, anònim. La veritat amb respecte i empatia és la fórmula perfecta per a cultivar i mantenir una llarga amistat.
Jo no puc entendre una amistat si no es regeix en aquestes bases: veritat, respecte i empatia. Podríem ser amics d’algú que ens menteix? Jo no, no entenc la mentida dita per una persona amiga, per la senzilla raó que un/a amic/amiga de debò no té cap necessitat de mentir, si em mentissin, no hi podria tornar a confiar; alhora una bona amistat s’ha de basar en el respecte, com es pot ser amic/amiga d’una persona que no et respecti? I molt important, les amistats han de ser empàtiques amb el sentit real de la paraula, recordin que ser empàtic és apropar-se a l’altre procurant entendre què li passa per fer-li costat a fi i efecte d’ajudar-lo, donar-li ànims per a tirar endavant sense enfonsar-nos nosaltres amb els seus problemes, sense deixar que ens arrosseguin en ells.
L’empatia és entendre què els passa, que no és el mateix que estar-hi d’acord. L’empatia ajudarà, juntament amb el respecte, a raonar tranquil·lament per arribar a la veritat.
Amb mentides encara que siguin de les que anomenem “pietoses” no mantindrem mai una veritable amistat, com tampoc tindrem la confiança dels nens i nenes, que no per ser petits són ximples i, encara que inicialment els molesti que els portem la contrària, de mica en mica s’adonaran que tal com els ho diem no ens riem d’ells, com tampoc ho fem per molestar-los i començaran a prendre consciència que ho fem perquè els estimem i volem el millor per a ells.
Recordant els meravellosos moments viscuts a la meva escola d’infermeria de Santa Madrona amb les millors mestres i amigues en majúscules, em ve a la memòria la frase del premi Nobel de la Pau Albert Schwetzer (filòsof, pacifista, metge i músic): “Soc un ésser viu i desitjo viure amb éssers vius que desitgen viure”. No he triat Schwetzer per casualitat, ell, com a metge, va treballar a l’Àfrica amb malalts de lepra (1913), amb afectats de la malaltia del son provocada per la picada de la mosca tse-tse, va viure dues guerres mundials, va ser a presó, i mai, mai va deixar de treballar per la cultura i l’ètica.
Aquest dimarts 15 de març és un dels dies més esperats des de fa més de dos anys, hi ha tantes coses a celebrar! Podem, per fi, tornar a celebrar el dinar de Santa Madrona, i diran vostès, i això què és? És el dia que celebrem la festa de la nostra escola amb un dinar en el qual ens trobem les que havíem estat primer alumnes i després professores de l’EUI Santa Madrona (escola d’infermera, fundada l’any 1917, i que va ser tancada l’any 2010 que va ser l’escola més antiga d’Espanya i una de les millors considerades en l’àmbit europeu), aquest any en fa cinquanta que les vaig conèixer i a més com cada dia de Sta. Madrona també celebro el meu aniversari, es poden imaginar passar un dia millor que dinant amb les millors amigues, companyes i mestres?
La bona amistat es basa en la veritat i l’empatia i això és el que vaig aprendre d’aquestes mestres. Mestra és aquella persona que et deixa empremta per sempre i cada una d’elles me’n va deixar.
El respecte i l’empatia amb el que ens explicaven com havíem d’actuar amb les persones malaltes, amb les mateixes companyes per fer un bon i sòlid equip de treball remant alhora i en la mateixa direcció per aconseguir millor les fites, per aportar confiança als malalts i familiars, per sentir orgull d’equip i sempre amb ganes de sana superació. El somriure a les seves cares, les mirades còmplices i de confiança, el fet que si un dia no estaves prou fina sentir amb quina delicadesa a l’hora que sense pressió et preguntaven: “Puc ajudar-la? Necessita parlar?” O bé quan es presentava algun cas complicat i a cau d’orella et deien: “Estic segura que ho pot fer i ho farà ben fet, jo estaré al seu costat per si se li presenta algun dubte”, i en acabar amb un somriure satisfet i mirant-nos als ulls ens deien: “Senyoretes, veuen com en són de capaces de fer-ho i fer-ho amb excel·lència?” I hi afegien: “Felicitats, continuïn així”.
Deia que han estat mestres perquè cada una d’elles m’ha deixat una empremta tant personalment com professionalment parlant, una empremta basada en els valors, la respectuosa senzillesa en el tracte a les persones malaltes, l’alegria del compromís, i l’estima incondicional.
La veritable amistat és aquella que sense envair el teu espai et fa costat en els moments dolents, però sobretot gaudeix de tot cor amb tu dels bons, sense enveja, se sent feliç per tu i amb tu, és la que pots fer una trucada, si cal, a qualsevol hora, perquè com diu Rosette Poletti, infermera i doctora en ciències de l’educació: “Per estar tranquil cal tenir a mà dos o tres números de telèfon on puguis trucar, si fa falta, a qualsevol hora del dia, un cop els tens poc els faràs servir, ara bé, si no els tens, sempre els trobaràs a faltar”. Gràcies, companyes, per la tranquil·litat que em dona tenir els vostres telèfons a mà i sentir com m’embolcalla la vostra amistat.
Acabar el dimarts amb un sopar de família fruint dels fills ha estat el final rodó d’aquest tan esperat dia. Us estimo!
“Si la gent practiqués més l’amistat, no tindria tanta necessitat de la justícia”, Aristòtil.
